SUMMERTIME o l'existència
 |
| Foto de 豫 庞: https://www.pexels.com/ca-es/foto/reflex-en-blanc-i-negre-de-figures-caminant-33511058/ |
D'un quant temps ençà no puc escriure res massa llarg. Se m'entrebanquen les lletres, i les comes em semblen innecessàries. Poso punts perquè cal respirar entre idees, però el cap em porta a aquell, i el sento dir-me que altres ho fan millor, o m'ignora tant quan busco la seua acceptació que estic més sola que mai. Deixaria d'acabar el conte que comença bé perquè el trobo estúpid, infantil (això ell m'ho deia molt), irrellevant. Faig poemes brevíssims, esbosso idees per un altre conte, cerco vocabulari per quadres sobre geometria.
Canto per saber com sona la meua veu. Ara torna a tenir cos, i omple la classe on la meua professora -meravellosa Paula Costes- em somriu i m'emociona mentre arribo a llocs preciosos dins meu, com el "Summertime" de Gershwin. Hi he arribat amb la tessitura de soprano de l'Audra McDonald, jo que em creia fermament ser contralt.
He d'acabar de traduir el llibre. Em fa por, sabeu?, perquè és el meu refugi i la meua conversa recurrent. Com a autista sense diagnòstic, no sé parlar de banalitats. Aprenc a força de mirar i de pensar, i sobretot de preguntar. Tinc un gran respecte pels artistes. Encara em pregunto, a les 5 del matí, què soc.
Jo diria que ho ets tot, que no és poc...
ResponEliminaA les cinc del matí, tampoc sé qui sóc perquè somio.
Aferradetes, nina.
A les 5 del matí no saps qui ets? Generalment em desperto a les 7 del matí, o abans. Demà hi pensaré i en treuré alguna conclusió, que ja t'avançó.
ResponEliminaCrec que a les 7 del matí pensaré que ets la Montse.
Coneguda al món de la blogosfera com a Cantireta.
Per cert. En entrar a l'enllaç de l'Audra McDonald he trobat que un dels seus companys d'orquestra és el tenor Jordi Velázquez.
Que petit que és el món: és de Sants i durant uns quants anys, quan ell era molt jove (i ja destacava) vam cantar junts a l'Orfeó de Sants, que dirirgia la seva mare, que es diu Montserrat. Com tu.
Em referia a l'enllaç de Paula Costes.
EliminaPensa en les persones que et valoren i en les que et diuen coses agradables i oblida els que t'ignoren.
ResponEliminaNo sé pas si és gaire important saber si som artistes o no. Jo trobo molt millor que siguis la Montse, la cantireta, que fa allò que li agrada i que li ve de gust. I que se'n fot una mica o un molt dels que no saben valorar-ho.
Entenc molt bé i m'hi identifico, en això que dius que la traducció és la teva conversa, la que vols, la que t'interessa i que et costa parlar de banalitats. No cal ser autista, per això. A mi també em costa parlar de banalitats.
Una abraçada, Montse!
Un text preciós i molt sincer. Em quedo amb aquesta imatge de la teva veu omplint la classe i agafant cos. Al final, l’art és això: el lloc on un deixa de preguntar-se què és per, senzillament, ser. Molts ànims amb la traducció i amb els teus poemes!
ResponEliminaUna abraçada, Montse.