La cantireta exposa coses

"Ningú no és profeta a la seua terra" 

La Marta Darder (abraçada forta i llarga, artistassa) em va proposar, a l'octubre de 2025, de participar en aquesta exposició a Barcelona que veieu a dalt, amb les meues capses que jo considerava "manualitats". En tenia fetes de fa uns quants anys, a estones i bocins, per descansar la ment i posar idees en un lloc físic i tridimensional. Les havia ensenyades a amics, que valoraven bé allò que s'hi mostrava i el significat relacionat. Les havia batejades amb el nom d'ARTifactes, perquè són artefactes (element fabricat usant tecnologia) artístics, però no hi tenia gaire fe. Més aviat els emprava per no rumiar tant, per treure la ràbia d'haver estimat aquell, per demostrar-me que era capaç de fer coses i, sobretot, d'acabar-les. Me'n van demanar una dotzena, i jo encantada de fabricar dèries dins de les capses, que ja ocupaven força lloc a l'estudi. Al febrer em digueren que n'havia de triar 5, i que comencés a escriure tot els textos per a l'expo. Us diré que algun dels textos em va semblar molt rar; tanmateix, mentre escrivia em deia que estava aprenent a fer una cosa diferent a totes les que he fet, que n'aprendria molt d'aquell fet, que tingués fe i constància (sembla que parli d'un miracle, oi?).  Per acabar aquesta llauna, us diré que el dissabte 7 vaig anar a presentar-les a la Paula, en un matí meravellós al costat de les obres de l'Eva Armisén, a tocar dels dits. Al tornar va ploure tota l'estona. Em sentia estranya i feliç, surrealista i tangible. Tot alhora. 

Que amables a la Fundació Úniques, que bé que m'hi vaig trobar! 

(una setmana enrere, dissabte 14 de març de 2026)

Va ploure molt al tornar, em vaig perdre 5 minuts abans, em vaig deixar abraçar 3 cops per la mateixa persona (sí, jo!), va venir MA COSINA a veure'm, em van abraçar més persones però no tants cops; vaig fer 3 glops de vi blanc i al 4rt ja no podia més. Un poema inèdit dels que tradueixo (del Michael Blumenthal) va veure la llum allà mateix. Rialles i felicitacions del públic: ja el puc presentar als "puestos", doncs. Per descansar, em vaig tancar una estona al lavabo. Després vam dinar al lloc més bonic del món, el Cercle Sant Lluc. Quin dinar, quina conversa més llarga amb la Mercè Amat, quin xivarri alegre i cofoi hi havia! 

Mentre conduïa cap a casa vaig recordar les paraules de la Mònica de Dalmau: "Montse, has d'estar molt orgullosa del que has aconseguit. Has arribat fins aquí sense perdre't, t'has deixat abraçar i has recitat molt bé. Les teues obres són xules, estan ben fetes i fan pensar. Estigues satisfeta, sisplau."

PS1- Aquell mateix cap de setmana, el Michael Blumenthal em va dedicar un poema, que trobareu al Facebook. 💘

PS0- Ramon Masdeu, quin gran home que ets :-)