Jaume Piquet a ca la cantireta

 

L'atzar (mentida, lo whatsapp i els amics comuns 😊) ha fet que conegui personalment aquest homenàs, el Jaume Piquet i Alcázar, psicòleg i escriptor. Em va enviar a casa uns quants poemes del recull "TransVersos" i el seu llibre, "Miracle del vers", una meravella.  

Dins del recull de Transversos vaig trobar aquest poema, que he traduït a l'anglès. Em fascina per moltes coses: el segon i tercer vers, l'anadiplosi (repetir l'última paraula en dos versos consecutius); la gran tendresa amb què explica què és el tacte, i quanta importància té per demostrar l'afecte. Doncs bé, aquí teniu la meua versió a l'anglès del seu poema. Ja me'n direu coses, que contestaré. L'autor hi passarà, segur 😘

Quan li tocava l'esquena, deia ella embriagada,

renaixia un poble de casetes alineades

de meravellós ordre imperfecte,

nens descalços i bona gent. Encara

era una ermita enderrocada, encara

s'arrapava a les seves ferides. No hi havia jardins

ni fonts ni vergers, però hi havia una ombra d'humanitat

en aquella desèrtica soledat ferida. 

© Jaume Piquet

When I touched his back, she said drunkenly,

a fine lined-up village was reborn

of a marvellous imperfect order,

barefoot children and good people. Yet

he was a demolished hermitage, yet

he was clinging to his scars. There were no gardens

no fountains no orchards, but there was a shadow of humanity

in that deserted wounded loneliness. 

© de la traducció, Montserrat Aloy Roca

És preciós, oi?