Ves al contingut principal

Erotisme als 40



Sortir amb algú que t'agrada és molt perillós. Per vàries raons, el perill cau en ambdues parts : la de la dona, que rescata de l'armari el model de femella que ja havia guardat des d'abans de tenir els fills; i el de l'home, que dubta del seu encant, i o bé es muda massa i sembla que vagi a un bateig, o sembla que estigui a punt d'arreglar un prestatge amb la Black'n'Decker. I tot i així, ens posem perfum i accentuem la nostra fisiologia femenina amb els pantalons que diuen que tenim un darrere ( a més de tenir davant i passat ) i un davant que no desmereix la part superior del nostre cos, que comença sota el front i acaba just damunt dels pits.( Psst...sóc aquí dalt, xato.) Les papallones de la panxa es reuneixen a milers fins semblar que tenim nàusees, però no, són els nervis de quan anem al ginecòleg, al dentista, a veure la tutora del fill, de quan les Opos... Són uns nervis potents, esplèndids, sexuals, que atrauen a tothom que ens mira i diuen de nosaltres les frases més valentes. Llavors, quan ja s'ha produït l'encontre i la salutació, quan els ulls s'han compromès amb els altres ulls i s'han entossudit a no deixar-se de mirar en tota la nit, llavors entrem en un lloc on la mirada ja no és necessària i ens parlem a cau d'orella, repenjats en el braç i en la cuixa de l'altre, i desitgem amb fervor religiós que la música duri una estona més i que els diàlegs escalfin, si pot ser encara més, la rialla al nostre abast.
Al restaurant, on tots som visibles i tots anem disfressats per ser admirats o criticats o assenyalats amb el cap i/o el dit, perdem la màgia. Deixem els ulls i ens concentrem en tota la cara, els llavis, el color dels ulls, la barra tan masculina, i ara toca pervertir el company amb la paraula justa i encertada, " no és el que et dic sinó el que t'estic dient sense dir-t'ho ", "què t'apeteix", val més que no ho sàpiguis i segur que a hores d'ara ja ho saps. Ell s'agafa el seu propi braç dret amb força, com si s'estés salvant d'un naufragi. És el teu braç que vol tocar, no ho notes ?
Et convido a un cafè, m'agrada la jaqueta, el tacte dels teus dits, la teva boca, els teus ulls de son. Et guardo dins dels llavis, fent ressonar el teu nom en tots els meus racons.
I em dius adéu mentre em somrius.

Comentaris

  1. Primerament, hola!!!
    He aterrat per atzar en aquest blog, i t'he de dir que m'encanta i emociona.
    Ara, reia sola, perquè semblava que em fessis una descripció personal. Serà que passats els 40, la nostra femenitat s'accentua, com tement que el temps se´ns en va??
    Jo també marxo amb un somriure, i és el que tu m'hi has dibuixat.
    Ens anirem veient, i per què no, esmolants somriures!!!

    ResponElimina
  2. Cantireta!! quin escrit més xulooo!!! igual que a la Dafne, m´encanta el teu bloc! moltes gràcies per escriure!! Abraçades fortes

    Arte

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX