Per raons personals i de qualitat, he tret el poema que alguns vau llegir fa poc en aquest bloc. Si ho penjo tot, no podré publicar-ho en paper. Però us deixo amb un poema encara millor, de l'Amadeu Vidal i Bonafont ( Barcelona, 1973 )
DISTÀNCIA LLIURE
Ara corro la cursa de la pols dels records.
Sóc líder. Tinc grumolls d’infantesa a les cames.
Tinc sang coagulada al cor ple de llegendes.
Tinc el cervell perdut
dins el cos infinit. Salto tanques de boira.
Imagino els teus ulls,
imants, udols d’enyor. Supero mars de núvols.
Sembro perfums de rosa
al fons dels oceans. Imagino el teu cos.
Imagino els teus pits,
la pluja que contenen, la sensualitat
d’un interrogatori secret entre tu i jo,
despullats, tremolosos
per a parlar de sexe
amb els músculs desperts i els rellotges en flames.
Ara corro la cursa de la pols de l’amor.
Lentament creix l’incendi que no devasta res.
La pell roman intacta.
Imagino el teu cos mentre corro concèntric
per l’estadi del temps,
per la nostra llegenda que cap déu no preveu.
I sempre arribo a tu. I sempre vinc de tu.
T’estimo. Salvo les hores condemnades a mort.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!