Dopamina i torrons

Bon passat Sant Esteve. O el que vindria a ser el mateix : bon final de cap de setmana sant. Entre el pujar a dalt ( Nadal )  i els canalons, la feinada serà que baixin de l'estómac, del cervell o de les parts menys nobles de l'anatomia, allà on el senyor Kellogg deia que s'hi acumulava la mala bava. Aquest és un temps excel·lent per la dopamina : una droga barata, sense camells ni revenda ni barris extravagants on calgui anar-hi a hores intempestives ( mentre es cou el tall a la planxa, mentre la rentadora fa una esbandida...) a acumular-ne a les meninges. S'aconsegueix un "subidón" amb una abraçada, uns petons de cargol Cum Laude amb aplaudiment i medalla, un somriure còmplice que duri més de 5 segons, un sopar a llocs amb castell entre la Noguera i la Conca de Barberà ( no penso donar més pistes ), una cançó romàntica amb entortolligament de falanges, una mirada entre mossegades que connecti amb la part annexa a la columna vertebral, allà per on passen els calfreds, les pessigolles i els pensaments més recurrents contra els parents més propers i l'anar a treballar. I un astorament amb bava inclosa mirant l'artífex de tanta dopamina. Vès que hi farem, la xocolata en els ratolins ha produït el mateix efecte. A mi, el cafè, la xocolata, els homes i la combinació sàvia de tots 3 em posen a mil.
Durant molt de temps he pensat que la malalta era jo, per tenir fantasies amb el menjar i la persona que em mira, com ho feia el Tom Jones en un llibre antològic que recomano del mateix títol, del qual n'és l'autor el Henry Fielding. I com més hi penso, la fantàstica sèrie del K33, Arròs covat, del Juanjo Saez, que ja feia aquestes tires surrealistes i trencadores sobre la franja d'edat entre els 30 i els 40, també broda la gastronomia de l'Ebre amb el protagonista i les seves aventures . Els símils entre el menjar i el sexe són llarguíssims d'enumerar. Servidora en fa servir uns quants a la seva poesia. Després diuen que la frontera entre l'amistat i la necessitat de contacte es desdibuixa al veure'm de prop...
Em permeto fer un homenatge a un poeta valencià que va quedar tocat per la malaltia. Es diu Robert L'Eixabegó, i és un mestre en poesia eròtica. Compreu, llogueu, mangueu el seu llibre "A cau de baix ventre". No us en penedireu. Havíem de fer grans coses en traduir-lo a l'anglès. Almenys l'efecte d'escalfor en les seccions meridionals del sexe contrari al meu va ser real i contrastat. Als USA un bon amic meu va dir que sort que era lluny, a l'altra banda del toll...
Visca la dopamina, i els torrons (de l'alçada que més us agradin).