Ves al contingut principal

GRIS!


Ahir em vaig llevar amb el peu esquerre. De fet, físicament em vaig llevar amb tots dos peus alhora, tocant bé a terra per evitar desplaçaments accidentals amb l'estora i acabar veient el gres de l'habitació de més aprop del que cal. A l'obrir la finestra ho vaig veure clar : el dia estava núvol. El meu far en la boira no estava ni encès. No vaig fotre res de bo durant el matí, si considero estar-se a Internet llegint un cop i un altre un poema per algú a qui he deixat tocat de les neurones sentimentals, emprenyant el servidor del Gmail per comprovar si tenia correu d'entrada, intentar enviar un Symbaloo mentre pensava que feia tard per aquestes feines obligatòries del nostre departament i posant ordre amb un xiulet i una porra a la part emocional-okupa del meu cervell, amenaçant a qualsevol altre pensament que rebria una bufetada si gosava interrompre la línia discontínua que fins llavors havia dut el meu cap. Cap al migdia la cosa no es va solucionar : vam dinar a les 2 i 15 per un desajust entre el rellotge i les nostres necessitats fisiològiques. La paella ens va ensenyar el camí del greixos i la televisió ens va mostrar la imatge a qui últimament venerem : el Homer Simpson.
I va arribar l'hora de treballar. Un examen en què els comentaris més sentits van ser "Avui?? No era dijous??", i 3 persones "missing", una amb mal de panxa molt sospitós. A més de tenir 2 persones més fent un altre examen dins de l'examen, talment semblàvem nines russes. No vaig fer el descans, no vaig fer ni un pipi, em vaig comprar un cafè aigualit que em va tornar a la realitat amb un cop baix als budells i vaig tornar a emprenyar el Gmail, buscant com un mariner ofegant-se aquell a qui he "tocat" per reclamar la seva atenció i guarir-lo amb les meves paraules i presència. Una entrevista molt surrealista sobre la realitat de l'alumne en el seu país, i l'altra amb un xicot molt eixerit sobre la necessitat de fer alguna cosa amb la vida o la feina , ja sabeu, em transportà a la següent hora de classe, que dura 2 hores i en les quals arreglo el món, apujo l'autoestima dels meus alumnes, me n'acomiado, tiro floretes o margarides enverinades als que em perjudiquen, més encara si pot ser, la bilis, i procuro que no espatllin més la nostra llengua, aquesta en la qual escric.
Algú ens havia fotut una estufa, algú es queixa sobre els papers descontrolats i amuntegats, sobre la vida i el futur i el passat, sobre organitzar-se i organitzar les classes ( passives, actives, socials, les castes...) i els meus exàmens eren damunt de la taula, i els dossiers, i els treballs que justifiquen marxar de casa per trobar-se a un mateix fent el mateix de sempre : preguntar-se si aquest és el camí correcte que hauria de prendre.
I potser no hi haurà sopar a Montsonís el divendres. Tant de gris per això. Vaig marxar de l'escola amb el cor petit i el cotxe glaçat. I vam sopar pizza amb el House il·luminant la nostra irònica, surrealista, desarmònica vida. Del gris al fos en negre humor.
PD. He promès que sabria esperar una resposta, al mariner. No puc fer-me a la mar a les fosques...

Comentaris

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX