Ves al contingut principal

TRADUIR BLUMENTHAL, un honor

En Michael C. Blumenthal

El passat dia 29 de febrer, durant unes hores que semblaven haver sortit d'un somni, vaig escriure unes lletres. Sí, una carta que volia arribar més enllà de l'Atlàntic, allà on un home va explicar bellament, durament i alhora amb una mestria inigualable, la diferència entre una criatura i un poema. Jo, que vaig començar a escriure als 9 anys, amb cartes a les amigues, i la poesia que llegiu als 12, i entre tot això als 17 se'm va ocórrer fer versos en anglès (abans d'entrar a la Universitat i fer Filologia, vés quines coses...) i després (molt, molt després) vaig tenir 2 criatures a qui adoro, la Beatriu i el Lluc, vaig arribar a la conclusió que potser (només potser) ell i jo ens havíem trobat per a que jo us expliqués que sóc poeta i mare, i que ells (aquests als que duc sempre al front roent) voldrien guardar les paraules de sa mare, i potser (ep, potser) publicar-les si tenen paciència de trobar qui vulgui dur-les al paper. El 29 de febrer, doncs, el Michael C. Blumenthal, l'autor del poema que us enllaço aquí i us deixo a sota, en la meua traducció, em va dir això: 

Querida Montserrat Aloy Roca:

Muchas muchas gracias for your kind message and your BEAUTIFUL translation. Such a pleasure to read.

OF COURSE you have my grateful permission to translate any poems of mine you wish. With my gratitude.

Con mucho plaisir,


Michael



PS. Gràcies. amics i lectors de la cantireta, pel coratge i la constància que em doneu en cada post que escric. Als meus alumnes, sense vosaltres no fóra pas jo. Us abraço fortament i us agraeixo la paciència. Per al cap de setmana, un poema intens, d'aquells que dius "uf...!!" ;)


LA DIFERÈNCIA ENTRE UNA CRIATURA I UN POEMA (“The Difference between a Child and a Poem”), de Michael Blumenthal.

Si estàs aterrit per la pròpia mort
i vols escapar-ne,
és possible que vulguis escriure un poema,
per tal de que el poema dugui el teu nom
fins a l'eternitat, el poema
esdevingui immortal, més enllà de la carn
i la moda, sigui llegit
d'aquí a mil anys per algú
amb tanta por a la mort com tu,
en un camp fosc, de nit,
quan t'hagin decebut en l'amor, un altre cop,
i no hi hagi il·lusió amb què escapar de
la força interior de la pròpia carn
contra els marges cada cop més estrets de l'esperit.

Però si has acceptat la teva mort,
si has pessigat cada dia la carn que ho corrobora,
i has passat pel davant d'infinites làpides
amb el teu nom gravat, si saps de segur
que algun dia, un cop, arribarà el dia
en què et miraràs al mirall per buscar el teu esguard
i només trobaràs silenci, llavors
potser vulguis engendrar una criatura, vulguis empényer
els petits oracles de carn endavant
cap a una història finita, només, però allargant-se,
vulguis llençar la teva llavor al vent
com ho faria la calèndula o el fruit de la passió, i veure
com una flor fresca neix en lloc teu, com la teva cara
n'esdevé una altra, poc a poc, i els teus ulls
llisquen per les galtes, front amunt
cap al teu futur silenciat, predictible.

I, llavors, quan hagis acabat amb tot això,
potser vulguis escriure un poema.

Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca.

Comentaris

  1. Un poema emocionant.
    He pensat de vegades en tot això i no sé si en realitat escric ... perquè no m'oblidin.

    Bona nit Cantireta i enhorabona per la feina ben feta.

    ResponElimina
  2. Magnífic. Bona feina, Montse! No és estrany que et felicitin.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX