Comencem per endreçar a casa...
Començo a estar tipa d'atapir la roba a la rentadora per després fer-ho a l'assecadora i a l'estenedor. Se m'acumula la roba ( al llit, a l'estenedor, als cistells de roba bruta, als cistells de roba per plegar, a terra...) i la vaig saltant com si fos un esport olímpic sense medalla al Jocs Olímpics. No té comandament, i jo estic condemnada a endreçar-la si vull trobar mitjons aparellats, roba interior en condicions i samarretes que no se m'empeguin a la pell perquè fa 5 dies que les porto posades. Com s'ho fan els famosos? És clar, tenen armaris immensos on la roba es selecciona per talles, colors, o alfabèticament. Llavors... hi ha algú del seu servei domèstic que viu i dorm al seu vestidor ?
Ahir vaig anar al curs de música que es fa prop de casa. Quanta cultura i jo la més jove... Ningú d'allà ha de menester cangurs per anar-se'n al cinema o a fer un tallat. Parlen de coses que no sabia que abans existien, ric amb els comentaris poca-soltes del professor i m'alegro de ser allà i tenir orelles. Amb quina facilitat el professor parla i se'n riu de nosaltres, els catalans, mentre comenta que l'única música que s'assembla al nostre idioma és la sardana!! Ara entenc perquè tant la sardana com el Cuní em posen nerviosa. Tenen un timbre agut i repetitiu que et fa voler assassinar el televisor o llençar la ràdio per la finestra. Els locutors de programes de sardanes pateixen del mateix mal. Encara no he aconseguit fer-me'n amiga de cap.
Em renyen per no escriure prou. Tal com van les coses, estem escrivint més del que cal i de coses que a ningú importa. Ara mateix recordo què hem escrit per l'inventari del Departament de llengues : una capsa de plàstic, 3 prestatges amb vidres, dos reproductors de cedés, 10 diccionaris de butxaca anglès-català, català-anglès... Qualsevol dia el Departament d'Educació vindrà a casa a fer-m'ho fer a mi : 10 calçotets de la talla 8, uns sostenidors esgomats, 4 samarretes lletges i descolorides, un marit atònit... Inventaris no, sisplau, o començarem dient : un President que no sap parlar català, tres consellers trepes, una sanitat anegada, una educació subliminal i de dretes.
Apa, fins la propera.
Ahir vaig anar al curs de música que es fa prop de casa. Quanta cultura i jo la més jove... Ningú d'allà ha de menester cangurs per anar-se'n al cinema o a fer un tallat. Parlen de coses que no sabia que abans existien, ric amb els comentaris poca-soltes del professor i m'alegro de ser allà i tenir orelles. Amb quina facilitat el professor parla i se'n riu de nosaltres, els catalans, mentre comenta que l'única música que s'assembla al nostre idioma és la sardana!! Ara entenc perquè tant la sardana com el Cuní em posen nerviosa. Tenen un timbre agut i repetitiu que et fa voler assassinar el televisor o llençar la ràdio per la finestra. Els locutors de programes de sardanes pateixen del mateix mal. Encara no he aconseguit fer-me'n amiga de cap.
Em renyen per no escriure prou. Tal com van les coses, estem escrivint més del que cal i de coses que a ningú importa. Ara mateix recordo què hem escrit per l'inventari del Departament de llengues : una capsa de plàstic, 3 prestatges amb vidres, dos reproductors de cedés, 10 diccionaris de butxaca anglès-català, català-anglès... Qualsevol dia el Departament d'Educació vindrà a casa a fer-m'ho fer a mi : 10 calçotets de la talla 8, uns sostenidors esgomats, 4 samarretes lletges i descolorides, un marit atònit... Inventaris no, sisplau, o començarem dient : un President que no sap parlar català, tres consellers trepes, una sanitat anegada, una educació subliminal i de dretes.
Apa, fins la propera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!