A SINERA (dia memorable...)

Divendres, vigília del meu nom, vaig participar en la Jornada Espriu a Arenys de Mar...i encara m'emociono quan ho recordo. Una espurna amb esclat al cor em neix des de ben endins, i s'eixampla aquest somriure que diuen s'encomana i fa que el dia sigui lluminós.

El dia va començar amb un despertador que anunciava la imminent sortida de la Cantireta del llit. I no n'heu de fer res de com dormo (vestida...amb pijama de l'Snoopy...o només en roba íntima... no us ho penso dir!) Amb els minuts passats vaig aprofitar per esmorzar, fer-me uns entrepans (la crisi...), fer benzina i tirar amunt. Proveïda d'un GPS (gran paper suat) vaig anar fent fins que el rètol "Arenys de Mar" es va fer palès als meus ulls. Vaig aparcar a la Riera del Pare Fita, que baixa fins ran de mar. El mar...I los pístrincs per pagar la zona blava. En fi, que tris-tras me disposo a entrar al Centre Cultural Calisay a veure què passarà. I sí, la cosa pinta bé. Hi ha tot d'alambics daurats que marquen la història de l'edifici. Però no patiu, perquè després de signar i de preguntar per l'activitat de les 3 de la tarda, mos pugem al 1r pis i mos saluda un jefasso del Departament i l'alcalde (un home que havia estat professor, i sap parlar en públic... a diferència dels polítics, que s'embarbussen i no acaben mai d'anar al gra). Pos això, que després mos van enllustrar (ai, il·lustrar) sobre l'Espriu des dels ulls d'una sinyora que en sabia un tom o dos. Servidora estava lligada al mòbil, i em van trucar (silenciosament) dos cops... total, que mentre m'il·lustrava llegint i escoltant i prenent qualque apunt, me vaig haver de fer fonedissa. Esmorzar. Llegeixo més, omplo els mots encreuats del Periòdico en català. TOTS!! Yipee!! (clar que lo Màrius Serra és molt més difícil...)

Segona tongada. Ostras... feia temps que no xalava tant aprenent sobre un tema únic. Vaig aprendre de com se treballa la poesia amb rigor, estimació, aplicant totes les tècniques per als que poden i als que no poden tant, per acabar sabent com els alumnes fan plagis molt reeixits de l'"Assaig de càntic al temple". I bons que eren!! Vaig aprendre que, amb un professor entusiasta i excel·lent persona, si a més se troba pel camí amb 2 noies que seran les properes directores de curts (en sentirem a parlar, ja ho veureu...) se fa un curt sobre el conte "Tereseta que baixava les escales" i que és una passada... I me regalen l'"storyboard", apa!! Que la traducció al castellà dels poemes d'Espriu dóna per pensar en com les paraules tenen connotacions molt profundes en cada mot triat no pas a l'atzar. Que si ets capaç de posar les paraules adients a unes imatges molt potents pots evocar realitats no tan llunyanes com les que ara vivim, en què se'ns priva d'expressió genuïna i de poder recordar que sempre hem estat els germans pobres d'aquesta Espanya rancuniosa i eixarreïda... I que si la teva professora de llengua també sap de teatre et pots passar aplaudint tots els poemes de "La pell de brau" dret, amb les mans calentes i el cor espetegant d'agraïment per tenir ulls i orelles i cor per entendre les paraules i veure-les representades de manera magistral per aquells joves. 

Dino dreta, xerrant de cultura i llocs perduts al mapa (el meu poble, per exemple). Me'n vaig al cotxe a clapar...les 4, faig un cafè i m'asseguro de que me dirigeixin bé al tant celebrat Cementiri de Sinera. S'hi duu a terme una passejada teatralitzada per aquesta parella:

L'Emiliano i l'Hermelinda

Saben fer-te viure l'Arenys en temps d'Espriu. Vénen pel carrer del costat del cementiri en una bicicleta verd maragda, amb un pom de flors al manillar i una cistella de vímet al darrere. Diuen que esperen uns parents que han de ser al cementiri, i mentre ell ens explica que venia enciclopèdies ella es fa fonedissa i quan apareix ell li cedeix la paraula. Estem enriolats, entusiasmats, sorpresos de veure com uns personatges esdevenen tan propers i alhora tendres... som nosaltres, en definitiva, que recitem, inventem, cantem, ens sorprenem i critiquem tot el que afecta l'ésser humà. Surten la Quela, la Trinquis, els parents propers de l'Espriu que no sabíem que tingués, l'afecte al Cementiri desllorigat per uns pisos per a pescadors que són una conjuntivitis crònica al paisatge del Maresme dels anys 90 ( encara no reparat... i el que costarà). Ran de l'espigó ens canten "He mirat aquesta terra" entre tots dos. La brisa del mar ens està glaçant fins al moll de l'os, però som feliços. Hi ha coses per les quals val la pena llevar-se aviat i fer 150 km de viatge... Hi ha coses que són un abans i un després en la meva vida.

PS U. Aquest és el curtmetratge inspirat en el conte "Tereseta que baixava les escales". Gràcies, Anna, per l'enllaç al YouTube i per aquesta feina tan ben feta! Sou unes "cracks"!!




PS DOs.. Al tornar, amb el cansament, em vaig perdre i vaig entrar a Barcelona. Vaig veure les fonts de Montjuïc en funcionament, "Padilla" escrit a terra... i la Plaça Espanya... fins que vaig encarrilar-me amb ajut i tornar a les Rondes... i a les oliveres i els ametllers. I vaig pensar en uns quants amics ... en el mar i en els seus ulls ;)