LI DIRÉ QUE US HE VIST (adéu, avi...)
 |
| Gràcies, David. Un petó! |
"La torre. No la feu més dreta. Cauria.
Al so de les hores tant li fa l'edifici."
El temps ens passa a través com la sorra als canells. El front.
Del primer viatge a Albion em preguntaves
quin temps hi feia, i si es menjaven
el pa amb l'oli verge, i si el fred m'era suportable.
Tant de llunes fa que era ahir, el cor tan jove,
sempre propers en la inquietud del coneixement.
Regals, vas dir, que es fan per omplir
el buit del desig, tot i la cobdícia de l'ull foraster.
I què?! La nina, la nena, la dona que tant escriu
per deixar l'olor de la lletra en el llençol
(què és el paper, si no una mortalla sense dol?)
t'acompanya en aquest comiat serè i lluminós.
Fer-se(r) gran ens fa prendre distància. Escoltem i jutgem,
en silenci, el pas dels dies en la pell i l'ull blau.
Us escorto. Des de la porta us acompanyo teulada enllà.
Ja sóc al quadre. Baixo al carrer. Humitejo
l'enciam de l'hort amb la llàgrima.
El llindar em crida, i el tractor llaura el vent de marinada.
A tu et deixo en penyora ma closca pelada. No pas la boina.
Gratar l'os per arribar a l'essència de l'home.
Guaiteu! S'envola un estol de puputs al tros
i comença una altra primavera en mi.
Dedicat a la memòria del meu padrí matern, en Ramon Roca Pont, mort diumenge 14 d'abril als 96 anys d'edat. Nasqué, visqué, morí a Vilagrassa. Tota petita pàtria és gran si hi viu un home excel·lent. Te trobarem a faltar. Saluda la iaia de la nostra part...
Un poema que emociona des dels ulls fins a la pell, cantireta.
ResponEliminaEl teu avi, farà un millor viatge teulada enllà amb els teus mots.
Una abraçada gegant, bonica!
Bon comiat li has escrit.
ResponEliminaHo sento cantireta.
Una forta abraçada.
Un poema molt emotiu.... m'ha encantat i segur que al teu padrí també. Em sap molt greu!! Una abraçada!
ResponEliminaÉs preciós, Cantireta. De veritat. Veig que el meu padrí, mort aquest gener i el teu eren de la mateixa generació. El meu va arribar a les portes dels 98 anys. Una generació irrepetible, única, i de la que hem après moltes, moltíssimes coses. Només ens manca una cosa, ser-ne dignes hereus.
ResponEliminaUn potxó, Cantireta.
L'escriptura des del sentiment. Poema molt emotiu i -eixa és la meua percepció al llegir-lo- espontani.
ResponEliminaHo sent.
Vicent
Ho sento Cantireta. L'amor pel teu avi se surt de les lletres i de la pantalla. Has escrit un poema preciós.
ResponEliminaUna abraçada gegant nena.
Gràcies a tu per escollir una foto meva per il·lustrar tant sentiment en forma de vers. M'ha emocionat llegir-ho i estic segur que el teu padrí tindrà els ulls plens de goig per veure com li recordes.
ResponEliminaHo sento molt.
Una abraçada ben forta.
Paraules que surten de més endins que el propi cor...
ResponEliminajo et vull deixar una aferrada ben forta.
Em sap greu Cantireta, aquest poema és el millor homenatge que li podies fer, el fet és trist, però quan hi ha tant d'amor tot es suavitza...Hi he trobat un munt d imatges poètiques, que segur l'emocionaran, quan el llegeixi assegut en una estrella..." El tractor llaura el vent de marinada", i d' aquests camps tan ben llaurats , ara en recull els fruits del vostre amor...
ResponEliminaUn petó ben gros.
És preciós. Un petonet ben gran!
ResponEliminaUn escrit ple d'emocions. Mai deixar de llaurar.
ResponEliminaUna abraçada. Molt forta.
ResponEliminaJa parlarem.
A TOTS: M'hauria agradat donar-vos les gràcies quan vau escriure. Ho faig ara, amb el cor més tranquil... l'enyor sempre hi serà.
ResponEliminaUn petó a cadascú. Llaureu.