Torno a Albert Carrasco

Divines reixes, les teves cuixes
i els teus malucs que encara admiro.
M'empresonaries, sols amb un mot 
dit dels teus llavis o amb un gest.
Ens amidem fins i tot si ens veiem,
com ja fa temps que fèiem. I aquí
em tindràs, vençut, desarmat i més gran
que el que les meves feines pendents
necessitarien.

Quan s'alçava més aviat la desvestia

i els seus lleus cabells arribaven just al coll.

La carn seguia surant avançant la vida,

i la prenia per pa consagrat de la comunió.

Però sempre queda un paper al calaix,

un abans i un després del llamp i el tro.

No era com abans, ni com al principi,

no érem tan joves ni inexperts, no.

Per això si ara la mar muntava el vaixell

després fóra el vaixell qui prenia el timó

i una pell blanca com una vela s'abocava,

sense nuafragis, abocant-se a l'espigó. 

Del seu llibre Ombres xineses, Ed. Omicron, sèrie poesia marbre, número 23 (2008)

Psst... muacs! :-)