Criatura (hurra!!)

El dia 22 de desembre ma filla va complir 20 anys ;-) Serveixi aquest conte de Nadal com a felicitació meua i per celebrar-ho amb vatres. 

Abraçades a tots, i demà escric més (ho prometo)

la criatura :-)

CRIATURA (hurra!!)

Començaré des del principi. Des d’allà on ningú no comença, apa. Des del primer intent de ser desgraciada. I des d’allà, cap al final.

Aquesta és la història d’una dona diferent. Va néixer on tocava, a l’hora indicada, amb les mesures perfectes, durant l’estació primaveral. Pare i mare eren de mides exactes, de pell gruixuda i ben hidratada, de maneres exquisides. El dia del seu naixement, la criatura no va plorar ni massa ni poc, cosa que no va molestar en absolut els seus companys de vida, que també s’estrenaven en això de ser expulsats de la placenta. Mentre la mesuraven, la criatura no es mirava la infermera: tampoc la veia, com qui diu, des de la ignorància del que anomenem “primeres hores”. La van tombar i capgirar per comptar que era única i que el meconi era verd i vomitiu. El públic aplaudí. La posaren a dormir, i ella ja tenia un ull tancat. La despertaren, i...bé, va costar una mica, només. Era obedient fins i tot en xuclar el mugró. Al segon mugró –dels dos que tenia la mare, amb aurèola fascinant, copiada fins a la sacietat pels cirurgians plàstics de la contrada i més enllà-, les mares perfumades observaren un decantament de l’ull esquerre de la criatura cap al nas, allò que els metges prudents en diuen “ser guenya”. Amb celeritat i un parell de crits ofegats per part d’una tieta de Manlleu, van sol·licitar hora per l’oftalmòleg, que va patir allò que no es pot dir per posar-li un pegat a la criatura, i un altre a la tia, que era guenya per part de l’avi matern. Les mares perfumades respiraren beatíficament, la tia de Manlleu també, i la criatura s’adormí, bo i somiant que el mugró de sa mare era reproduït en un pitet, i se’l podia posar a la boca sense manies.

Al cap de 3 mesos la dugueren a pesar. La pediatra, de nom Montserrat, era filla de Bilbao i d’un pare una mica barroer, per això la desconfiança entre les mares perfumades era gran i animosa, i s’havien apuntat a 3 circulars per fer-li treure un piercing del nas en forma de xumet. Evidentment, no havia prosperat la moció en contra. La criatura, que no tenia nom encara, era formosa fins a la beutat de les  pintures de Murillo. Havia sortit retratada en totes les revistes de bebès, nacionals i fins i tot internacionals, en braços de futbolistes i banquers. El pare, d’un encontre afortunat amb un d’ells, va signar la hipoteca de la casa de la criatura, encara per excavar. La mare no se’n sabia avenir, de la perfecció i constància de la seua filla, i continuava oferint-li els mugrons en llocs discrets, a més dels biberons més exclusius en llocs públics. Amb les vacunes i la pediatra punk, tot anava sobre cotxet – calia preservar el bon com-se-digui.

Als 9 mesos els esdeveniments es dispararen fins al punt que cada 3 dies tocava visita a un especialista. La criatura, a qui ja s’havia abandonat tota esperança de posar nom- ja caminava,  s’havia  fet sortit 3 dents de les genives- sense avisar, clar, múrria com era-, i aquell ull guenyo amb què pretenia enfonsar la fama del seu cognom era més que evident. La pediatra afirmà, sense anestèsia, que “la xiqueta aqueta és superdotada.” La tia de Manlleu, espavilada per part d’àvia, somreia cofoia. “Goita, com la tia Lourdes, què bé!”, i de la satisfacció li petà el botó de la pitrera. Buscaren telèfons de filòlegs, de decoradors i de foniatres, a més de sabaters amb experiència en sivelles, i de sastresses, perquè la xiqueta no volia dur faldilles.

Als 20 anys, la criatura s’ha fet tatuar el nom de la tia de Manlleu a la cuixa, i s’estudia copiar el piercing punk de la pediatra, que li fou padrina de bateig de “puenting” allà a Sort. De moment dorm com un liró hibernant quan s’hi posa, i a les mares perfumades les abraça a distància, per allò de que “dimoni perfumat...”. Pinta bé, la Beatriu. (Havia de parlar de naixements, oi?)

(com s'estimen les criatures, encara que siguin tan originals...)