Mort estúpida, com sempre.

Només dues ratlles: un noi més jove que jo, amb dona i criatures, ahir es va morir assegut al sofà, com si res passés, com si fos un parèntesi entre la vida i el respirar. I com sempre, no hi ha viatge de retorn. Escric aquest poema per a la seva mare, a qui jo aprecio molt.

JOAN CARLES

Quedaran les dones,

tal com va fer Penèlope

mentre esperava, potser en va.

I teixirem vànoves de llàgrimes,

en úters buits i en ulls dessalinitzats,

davant d’esglésies tortes en plans

verds a l’Urgell.

Jo et ploraré, esqueix de mi mateixa,

fins a l’esgotament,

fins al son sense somnis,

fins al part de la teva mort inútil,

i em sabré òrfena d’homes.

Et duré endins. I t’estimaré,

abans i després del vespre,

i no aturaré els rellotges.

Montserrat Aloy Roca

Verdú, 12 de febrer del 2011