NO-INGRÈS
Si aquella era la porta a la felicitat i al retrobament amb la memòria, no va donar-li temps a llegir-ne els senyals. Morí a les escales de la residència, en el primer i alhora darrer dia del seu no-ingrès.
(Inspirat per un succès verídic)
Cercar en aquest blog
Bloc segarrenco-urgellenc, poètico-eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. A la vida real, responc al nom de Montserrat Aloy i Roca.
Millor d'estalviar-s'ho!
ResponEliminatotalment d´acord. ( amb coneixement de causa , també ).
EliminaJo també estic d'acord.
EliminaI tan verídic, un parent meu va morir el dia abans d'entrar-hi. Morir a les escales encara fa més simbòlic el no-ingrés.
ResponEliminaPer a moltes persones ingressar en una residència és sinònim de morir... aquesta persona ho va complir literalment! Quin greu....
ResponEliminaS'estalvià molt d'avorriment i tristesa.
ResponEliminam'ha commogut
ResponEliminaSempre que he visitat una residència, n' he sortit amb el cor encongit...
ResponElimina:)
Molt oportú. No s'ha perdut res de bo.
ResponEliminaLes residències, tal qual estan platejades i des de la meua perspectiva professional (sóc futura Educadora Social), són llocs que no animen a la vida, l'autonomia i la satisfacció de les persones grans.
ResponEliminaSincerament, he vist coses que no m'hauria agradat veure.
Apreciada senyora Cantireta i resta de comentaristes del bloc: el tema m'és molt escaient per un projecte que estic desenvolupant darrerament. M'agradaria poder comptar, si sou tan amables, amb la narració dels fets verídics que apunteu. M'interessen els fets, no la qualitat de la narració. Moltes gràcies.
ResponEliminasenyorstrike@gmail.com
Es refereix a la qüalitat de vida que dugué la persona dins el geriatric; per exemple ?
EliminaSenyora nanis kru, l'exemple de la qualitat de vida és vàlid. Però el nucli del projecte se centraria en l'actitud de la persona gran, si s'abandona, si es resisteix a ser ingressat, les circumstàncies del traspàs. Moltes gràcies.
EliminaEn aquest cas es tractava d´una persona amb alzheimer avançat.
EliminaLa seva actitud , evidentment , fou potser de més desorientació i de resignació. Si l´interesa el cas ja li pos un correu particular. Gràcies a vosté.
Sorprenent. A vegades em pregunto si la simple determinació psicològica ens pot dur a la mort. Jo conec un cas d'un avi que, en ingressar-lo en una residència, va deixar de parlar per sempre més. Només en una ocasió se li va escapar una frase, i fou per maleir el fill que l'havia tancat allí.
ResponEliminaWinston, t'envio algun altre detall. És molt interessant.
Segons l'edat, potser li va ser millor no ingressar.
ResponEliminaGràcies Montserrat, no vaig saber llegir-te el dia 6, per amor o per vanitat, no ho sé, però el teu poema no queda en sac buit.
ResponEliminaUna abraçada fraternal i d'amic. Un petó ben fort, t'estime com amic.
vicent
Potser és que en el fons no volia hi volia ingressar...
ResponEliminaIronies de la vida. La porta ben bé podia ser d'entrada a una residència o d'una sortida d'un camí on no interpretava els senyals.
ResponEliminaMés val que no ens haguem de trobar en el dilema de portar-hi a ningú o de que algun dia ens hi portin a nosaltres. El tema és força complicat, se'l miri pel costat que se'l miri.
ResponEliminaQuè trist, Montse.
ResponElimina