POST-DOMINICAL...
 |
| imatge de la xarxa, i de la retina ;) |
Dilluns post-calçot. Post-endorfina a tope. Post-claustre il·luminat per l'amistat i les rialles dels amics que fan escletxes en el cor fins a arribar a la llum. Post poètico-musical, post-dominical...
Si es salva el foc,
corre el risc la flama
de ser pastura
del verd i del groc
i de la rosa cendrosa
que roman arbrada en la carícia,
encesa en la flor i el propòsit.
Si es salva la flama,
el foc s'alia amb el ble,
i en tota comissura neix
un vers encès,
que guspireja en els hiatus
de TU i de mi,
allà on la claror és més viva,
allà on, descompassada,
la duna mor per ser eterna
en els ulls de sorra que la diran.
L'intuiran. I la llegiran...
Veig que els calçots han desfermat la vena creativa! No m'estranya, és que són tremendos! ;p
ResponEliminaUn dilluns de ressaca calçotaire, quines turbulències intestinals que vaig patir ahir a la nit, hehe. Veig que les teves turbulències han sigut més creatives, de versos encesos. Una abraçada!
ResponEliminaDoncs ha donat per molt aquesta trobada, ho celebro i ho aplaudeixo!!
ResponEliminaMolt bona tarda, Montse.
Montserrat, et comentaré el mateix que li he comentat a la Sílvia i a l'Helena en les paraules en castella "acertar" i "equivocarse" els pegues la volta i ix "acer-carse" i "equi(dis)tar" amb el dis com a € epsilon o errada que cada home des de la vessant de la flama o del foc veuen d'una manera diferent, des de la matèria i des de l'esperit, si he de morir, que moriré ho faré per la conciliació dels pobles del món, d'Espanya i d'Europa, la nova revolució de la consciència ja ha començat i molt a prop d'ací.
ResponEliminaUna forta abraçada camarada (he, he, ha, ha, ha... que és broma)Montserrat.
Vicent
calçot endins creativitat fora....que bé que us ho munteuq
ResponEliminaJa ho tenen això els calçots... fan treure el millor d'un mateix! :P Gràcies per tot Cantireta! Ptonets!
ResponEliminaMolt bonic, el poema. M'agrada.
ResponEliminaDel foc la flama, del vent la duna i jo si que tinc els ulls ensorrats llegint el teu post en aquest dilluns que és com un desert que no s'acaba mai.
ResponEliminaBona nit Cantireta :)
Genial poema... post calçotada!
ResponEliminaI si es salva el foc i la flama, la claror encara serà més viva i enlluernarà els ulls de sorra...
ResponEliminaPetonets.
Versos encesos i ben bonics, això de desvirtualitzar-se és màgic :) gràcies per acollir-nos tan ben acollits'
ResponEliminaCantireta, quin poema més preciós, fruit d'un dia ple de bellesa, de cultura, de calçots i altres menges i sobre tot del bon rotllo blogaire!
ResponEliminaTé raó l'Alba, tot i que pel que explica la Sílvia les seves turbulències no van ser tan poètiques! ;D !
Glòria
- La duna mor per ser eterna. Per aconseguir la vida, cal mort i a la inversa, no? Una abraçada!
ResponEliminaSalut, gent de la ceba.
ResponEliminaL'enhorabona, Montserrat, quin resultat més fantàstic de calçotada!
ResponEliminala meva digestió no ha estat tan fructífera -tot plegat m'ha aprofundit en un refredat amb seqüeles indesitjades-, però vaig poder celebrar-la amb un pensament amb vosaltres que corríeu per l'Alt Camp -per cert que havia fet una allí, a Vall, divendres!-. Sospito que obro un llarg parèntesi de calçots per un temps :-)
Salut i més versos qcom aquests amb la flama ben salvada!
... panxa plena , cap clar i cor content.
ResponEliminaContent de que xaleu .
Forta abraçada , salades bessades .