"A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.
Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dóna espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.
Pugem-hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.
I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!"
MAGÍ MORERA, 1913
pd. Agraïment a aquest senyor, per aquesta entrada al seu bloc.
|
|
|---|
|
Pugem al campanar, pugem, m'encanta anar de camí cap a l'infinit (de la mà d'algú, eh?)
ResponEliminaA mi també. És com viatjar al cel més domèstic. :-)
EliminaUna vegada vaig voler pujar al campanar i al començament de les escales hi ha una recomanació que diu que abans de pujar tinguis en compte, l'esforç que pots fer...Jo me'n vaig riure un xic, perquè em pensava que era una broma pels visitants, però quan vaig ser a mig camí ho vaig entendre...La veritat és que em va costar una bona esbufegada, però va valer la pena...
ResponEliminaPetonets.
Sempre val la pena esforçar-se per la bellesa.
Elimina:-)