Retenir el paisatge

Atrapada... en aquest bes d'imatge

Avui passejaria vora teu, sense cabells de color blanc, sense pes en el cor que t'enyora, i seria el rastre del carbó que emigra del llapis per fer-se/ser discret. Fóra la llum que t'encercla mentre treballes, i el sospir del deseiximent. Un nom propi ple de records per encetar, un selfie amarat d'admiracions adjectives, el botó d'aturada entre els dos pisos d'un sandvitx deliciós, el trau on em perdria indefectiblement si fossis una jaqueta. Avui em faria molt esdevenir un quartet, una cambra petita habitada per tu i jo, amb 4 cordes on repenjar el cos i els braços, i trenar amor indexat: primer els dits, després els canells, després avançar cap al teu pit. I bategar-hi sense treva, com un "allegro prestissimo". Esclat de passeig, de retenir el paisatge rústic perquè hi ets tu. 

PD. S'acosta el final del trimestre. Passejo entre butlletins, amb posat més aviat tristoi (cauen carbasses amargues). Espero que tingueu una bona setmana. Petons...