Zel (el cel dels cavalls)
 |
| euga (de la xarxa) |
Us deixo aquest poema ("què maco...!" ha dit ma filla, quan li he llegit en primícia, en la foscor del menjador de mitjanit) per encarar el dissabte, com si vulguéssiu llegir la pell estimada, com si el desig fos fites, i dreceres, i viaranys... Petons, estimats.
La meua euga, quan estava en zel,
era capaç de recórrer la tanca durant hores,
desgastant la impaciència
dels peus al terra.
No hi ha cap semental a la rodona, li deia,
deixa-ho córrer.
Obria bé els narius,
tamisava el vent per si de cas, es movia de nou,
el ventre fent-se fosc per la suor,
llavors s'aturava a la tanca un moment, esperava
a veure què feia jo.
Oh, com ho sabia jo
què era per ella, tan clarament
em reconeixia en aquell desig ample:
venia a estar-se dempeus a la pastura
només pel goig de veure com hi jugàvem.
Li oferia la mà, un cubell de pinso -
un minut de distracció de la passió
el màxim que podia donar-li.
Llavors tornava al que l'abrivava:
la tanca, la tanca,
esperava que jo ho veiés, que l'alliberés.
Jo l'envejava, aleshores,
d'estar tan desficiosament segura
del zel, i l'ànsia, i de tenir el que cal
per estimular la manca del que som -
només un buit per obrir
l'amplitud de l'euga,
la resta dependria d'ella mateixa.
Segur, segur que ho sabia,
qui manava amb el cubell
i la brida,
em suplicava, anem-hi sense que ens vegin,
i marxem, ja que la vida és breu.
Però el desig, el desig és llarg.
Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca
Si el desig és més llarg que la vida, és que ens han pres malament les mesures.
ResponEliminaEstic d,acord amb la teva filla, Cantireta, i hi afegeixo: Quina empatia amb l,euga la Jane hirshfield i també la Montserrat Aloy!
ResponEliminaL'euga necessitava cavalcar, ho hauria de fer. Calen de vegades actes de rebel·lia, empenta i decisió per fer-ho possible.
ResponEliminaSi els cavalls tenen blog...ara segur que n'hi molts que galopen cap a la tanca. Prepareu més pinso, el desgast serà considerable.