S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 28 de desembre de 2008

Música, mestre!

Ahir vam anar a l'Auditori de Lleida a sentir la Simfònica del Vallès en el seu concert de Nadal de valsos i poques. Estàvem ben assegudes, a la tercera fila. Vam comptar almenys 60 abrics de pell ( i pèl ) en possessió de les seves propietàries, però només 3 nens ( de menys de 10 anys ) en tota la sala. Considerant que l'aforament és de 803 persones, no arriba ni a l'1% el nombre de nens que assistien al concert. Són vacances de Nadal, l'endemà és diumenge, i hi van els avis ? Ens ho va fer passar d'allò més bé : vam cridar, vam bufar xiulets i vam petar paperines de paper. I ens van regalar 4 bisos, amb la Marxa Radetzky de rigor per acabar. Crec que encara hi ha una visió poc moderna de la música clàssica, que comença per escoltar-ne a casa sense cap obligació de seure i fer escoltar dissertacions filosòfiques sobre l'obra, el compositor i el seu context històrico-musical, per acabar roncant com un beneit abans no comenci a sonar la música :(
Així passa el que passa : que els fenòmens musicals a la televisió és repeteixen com els bolets dolents en temporada de bolets, que tothom que canta a la dutxa es creu en l'obligació de demostrar al país les seves dots per al cant ( i la nu·la visió de vergonya, pròpia o aliena ) i que es venen com a xurros els CDs en què xicotets i xicotetes ensenyen a fer ploure a la Península i rodalies :)
Engegem la ràdio, donem la nostra opinió als fills i nebots sobre si la música que sona ens agrada o no; si és trista, alegre, ràpida o lenta ( tothom ho sap fer, crec jo ) i procurem recordar el nom del compositor, per si ens volem comprar l'obra. Quanta més varietat, millor, i així construïm un ventall d'opinions i gustos musicals que després ens farà agradar el Heavy, el Jazz, la Sardana i fins i tot alguna cosa del segle XII.

A casa, quan estem espessos, l'home ens posa Palestrina o Bach. I, misteriosament, la boira s'aclareix i el cor s'il·lumina. Els nens són adults germinant, tinguem vista i pensem que depèn d'ells el nostre futur ( i les nostres pensions )

dilluns, 22 de desembre de 2008

Vida... interior i exterior.

Avui ma filla fa deu anys. Una dècada de sorpreses, d'alegries, de tristors, de trasbalsos, de depressions i sobretot de VIDA. Una dècada de nena i de nen, de metges i mans obertes i tancades, de punys a la cara i veritats com espases.

Durant els dies previs al Nadal hi han hagut moments rellevants/ surrealistes :

1. Dinar amb companys. Riure'ns de nosaltres i dels altres, i afegir comentaris de sexe en bona companyia, irònics i alhora tendres. I disfrutar dels segons de complicitat que tenim els que ens tractem sovint.

2. Rebre regals inesperats, molt bonics, gens desitjats però volgudament sincers. són regals que queden a la memòria dels que el fan i dels que el reben.

3. Avaluacions. Galetes, bolígrafs, suc de fruita ( millor vi, però després hem de tornar a casa !) i comentaris elogiosos i d'altres d'enverinats sobre els material escolar. Comencem tard i acabem de nit i glaçant al carrer. I demà és "Sant Tornem-hi!!"

4. Amic invisible. Egoisme d'un que repercuteix en un altre i en mi mateixa. Tothom té dret a un regal per Nadal. No s'hi troba a gust en el grup on està : a la merda tothom i tot. El moment queda guardat en la ràbia de la memòria.

5. Trucades des de l'altra banda de l'Atlàntic. M'imagino la selva, les ruïnes, la humitat, el soroll... M'imagino la mirada sorpresa del meu marit, l'afany per grabar-ho tot i xopar-se del viatge de la seva vida. I m'imagino amb ell a tothora.

6. Agraïment per la feina feta. Targetes postals amb metàfores personals. Llàgrimes dels que tracten la discapacitat omplint-la de capacitat.

7. Divorci. Sensatesa en el missatge per donar coratge i amistat. Paquet amb regals per estimar més i treure amargor al moment.

8. Càntics. Estrebades d'orella. Planys. Mort massa aviat, massa ràpida.

Vida complexa, la dels humans.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Beans / Mongetes

Isn't it funny to see how we discard ugly items and favour beautiful ones, how we set differences among individuals, ideas, music, lives in general ?

Llegeixo el gran llibre del Màrius Serra, "Quiet". Em fa plorar, i després riure, com si estés dalt d'una muntanya russa. La meva vida també és així, a estones fa riure pel surrealisme total que comporta el nostre fill Lluc, i en altres et poses a plorar desesperat pel cop a l'estómac que et dóna la realitat. Allò que voldria que passés ( un noi eixerit ens cedeix el pas a l'ascensor i després hi entra i ens hi quedem tancats... amb el Lluc, i el m'acaba consolant perquè jo ploro atabalada... què poc romàntic! ) i el que passa ( que la gent que pot caminar baixa per l'ascensor i nosaltres fa deu minuts que volem entrar-hi però no podem, etc etc ). Allò que t'incomoda ( 25 persones mirant-te a tu i el teu fill fent sorolls i rient com tontos mentre ens fem moixaines ) i allò que et fa sentir bé, i ningú més veu. La nostra vida íntima, la més familiar, la que et colpeix i et dóna motius per aixecar-te del llit cada matí.

A l'hospital hi havia un home negre, atabalat, amb un abric negre, amb ulleres, que pensava com s'ho havia de fer el seu fill de 8 mesos per estar-se en dejú i superar una operació amb tant poc temps de vida... Mentrestant, els nens grans sortien contents de cal dentista per haver superat una mena de prova : la por a estar-se sol assegut a la butaca del dolor i l'assentiment gutural.

Un cop bullides, les mongetes semblaven bones, com recent collides, gustoses, onflades, camperoles. Un cop al carrer, tots semblem sans, nets, rics, erudits. Semblem homo sàpiens.

dimarts, 2 de desembre de 2008

ASSSÚCARR!!

PD. Reclamo, com a Donya del reialme imaginari que acabo de crear, l'illot del Cafè Bo Per a Tots i Totes ( CBPTT ) on només jo regno en companyia de la meva cullera com a "gaiato" reial. N'estic fins a la sacarina de compartir oxigen amb els alumnes i de sentir que m'escolten fins i tot els moviments peristàltics del meu estòmac pre-menopàusic. Ara tenim un reialme caòtic, sense guàrdies urbanos ni senyals ni sobretot zones blaves on aparcar els nostres culs nobles. Recreació de les taules de la guarderia ? Potser sí. Però les màquines ens usurpen el gust, les papil·les gustatives i a més ens foten mà al moneder, i a canvi rebem un cullerot a les parts baixes de l'anatomia ( i tant, que és "mia" ) dient-nos que el que bevem és cafè. També diuen alguns que el que fan és treballar...
No nem bé. Sense cafè, el proletariat es sublevarà i s'adormirà a les taules fent veure que pensa en les avaluacions.
Pd2. M'agrada fer el cafè amb la porta tancada. Fa morbo. Sobretot a les fosques i fent-hi sorolls sospitosos.

De Rodriguez amb filosofia

Bé, ara que "l'amo de la casa" se n'ha anat de vacances, hom troba que té més espai, sobretot al llit. Però després dius :
1. L'escalforeta dels peus masculins no la tenen els peus femenins.
2. Fregar la galta contra una que té pèl i rasca és agradable.
3. Qui va a buscar nens ?
4. Una mà amiga per carregar coses voluminoses...sisplau!
5. Quan vull que m'escoltin, he de parlar als pericos.

Només han passat unes hores, que no arriben a 48. Demà faltaran 3 setmanes exactes per a que torni el Jaume, i ja l'enyorem.

Més coses:
L'estupidesa humana no té límits. Parlo dels alumnes, que copien exàmens i quan els enganxes es posen a plorar. O dels que diuen mentides pensant-se que tu NO has estat mai alumne ( hehehe, és bona, aquesta!!) O dels que fan un treball en una llengua que desconeixen, i tenen la barra de dir-te que només els cal imprimir-ho... Quan penso que aquesta gent serà el cap d'una empresa on portaré el cotxe a arreglar, o a tallar-me els cabells, o seran els proveïdors del supermercat on compro cada dia, m'esgarrifo. Diuen que hem de ser autònoms i autosuficients, però també autocomplaents?? Com va dir el que se n'ha anat, " Un per mi i l'altre per jo."

No trobo ningú que em segueixi de l'edat dels que seuen a l'altra banda de la classe. El pensament basat en la relació lliure de les paraules o esdeveniments i després escrit a la pissarra no emociona, ans al contrari : o intimida o enfarfega. La frase que es diu quan algú va més enllà de la realitat i crea móns literaris parodiant els que ja coneixem és "Està flipada, aquesta tia." Si prengués drogues no tindria un pensament tan lúcid ni fóra tant ràpida. Tota mostra d'intel·ligència superior no agrada a la gent mitjana. De vegades hom es troba inferior i d'altres hom es troba a la boca del llop.

M'agrada sentir dir que els nens desfavorits intel·lectualment no dónen feina. Els que són dalt de tot no baixen a veure els que tenen problemes. Gairebé sempre es queixen de petites angúnies inversemblants i tot ho magnifiquen. "Jo, jo, a mi, per a mi, de mi, cap a mi." Em queixo del que tinc ( a casa ) i del que tinc ( a la feina ) i sempre hi ha algú que té més problemes que jo. Curiosament, són remenuts al costat dels meus. Em compraré una lupa ben gran per veure'ls i unes xanques per prendre distància dels meus.

L'autoritat es demostra amb el fer de cada dia. No crido i m'escolten. No pretenc ser graciosa i al final riem tots. No pretenc res, i sovint em sorprenc dels resultats.

No cal creure's aquells que no es creuen a ells mateixos. Sent qui som en treurem més que esforçant-nos per ser qui no som. I no cansa tant... :)

dissabte, 22 de novembre de 2008

Comencem per endreçar a casa...

Començo a estar tipa d'atapir la roba a la rentadora per després fer-ho a l'assecadora i a l'estenedor. Se m'acumula la roba ( al llit, a l'estenedor, als cistells de roba bruta, als cistells de roba per plegar, a terra...) i la vaig saltant com si fos un esport olímpic sense medalla al Jocs Olímpics. No té comandament, i jo estic condemnada a endreçar-la si vull trobar mitjons aparellats, roba interior en condicions i samarretes que no se m'empeguin a la pell perquè fa 5 dies que les porto posades. Com s'ho fan els famosos? És clar, tenen armaris immensos on la roba es selecciona per talles, colors, o alfabèticament. Llavors... hi ha algú del seu servei domèstic que viu i dorm al seu vestidor ?

Ahir vaig anar al curs de música que es fa prop de casa. Quanta cultura i jo la més jove... Ningú d'allà ha de menester cangurs per anar-se'n al cinema o a fer un tallat. Parlen de coses que no sabia que abans existien, ric amb els comentaris poca-soltes del professor i m'alegro de ser allà i tenir orelles. Amb quina facilitat el professor parla i se'n riu de nosaltres, els catalans, mentre comenta que l'única música que s'assembla al nostre idioma és la sardana!! Ara entenc perquè tant la sardana com el Cuní em posen nerviosa. Tenen un timbre agut i repetitiu que et fa voler assassinar el televisor o llençar la ràdio per la finestra. Els locutors de programes de sardanes pateixen del mateix mal. Encara no he aconseguit fer-me'n amiga de cap.

Em renyen per no escriure prou. Tal com van les coses, estem escrivint més del que cal i de coses que a ningú importa. Ara mateix recordo què hem escrit per l'inventari del Departament de llengues : una capsa de plàstic, 3 prestatges amb vidres, dos reproductors de cedés, 10 diccionaris de butxaca anglès-català, català-anglès... Qualsevol dia el Departament d'Educació vindrà a casa a fer-m'ho fer a mi : 10 calçotets de la talla 8, uns sostenidors esgomats, 4 samarretes lletges i descolorides, un marit atònit... Inventaris no, sisplau, o començarem dient : un President que no sap parlar català, tres consellers trepes, una sanitat anegada, una educació subliminal i de dretes.

Apa, fins la propera.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Vaga i altres coses desagradables.

Bé, la vaga va ser una idea efímera i poc sensata ( estic posseïda per l'esperit del Gran Jefe, no patiu ) i els resultats es veuran d'ací a pocs dies : la majoria dels professors es canviarà de casa, deixarà fills i dona i els embargaran el pis per impagament i a més rebran una notificació per part de l'advocat en què se'ls demana el divorci i la custòdia la tindrà Educació ( i no serà compartida ). A fer punyetes tota la diversitat, els nens amb necessitats educatives especials i altres, i fitxarem de 9 a 2 i de 3 a 6, com a qualsevol fàbrica.
Després hi ha lo de recuperar les hores per anar amb la família a veure com els professionals de la Salut ens donen 5 minuts per entrar, seure, explicar, entendre i marxar de la consulta amb el cap com un timbal i receptes escrites en hebreu antic, com a mínim. Si un hi ha d'anar per un fill amb la salut delicada... podem fer un mènage a trois : la directora, el metge i jo compartirem el piset i les despeses i ens estalviarem les gelosies i les explicacions a destemps. Em poden posar un braçalet que emeti ultrasons només perceptibles per les oïdes finíssimes de la directora... i així no m'escaparé a fer un tallat enlloc d'anar a metge, tal com és preceptiu.

Hi ha coses bones ? Mmm... sí. "Quemar después de leer", que no només és una excel·lent pel·lícula dels Germans Coen, sino que se l'haurien d'aplicar els que han redactat la LOE, així hi hauria més caliu a Educació. "Fem Sant Joan tot l'any!"

Una altra cosa bona. El Màrius Serra escriu sobre el seu fill discapacitat. I altres escriptors o dibuixants ( Gallardo ) que també ho fan. Tres visques per als que "fan visible la invisibilitat", en les paraules molt encertades del Màrius Serra.

En temps de crisi, llegir diaris no resulta car i s'aprèn un munt de coses. Connectar-se a Internet per llegir el diari digital tampoc. Però el tallat burgès no el penso sacrificar.

Bé... demà és dilluns. Amunt i força!!

dissabte, 15 de novembre de 2008

Empipament

Bon dia?
La vaga de docents, a la qual em vaig adscriure, només ha servit per a què se'ns rifessin encara més els de dalt, i els de la concertada ens mirin més per damunt de l'espatlla. Si els que governen volen que els seus fills tinguin una bona educació, perquè no els porten a les públiques, enlloc de fer-ho a les privades ? No entenc això, ni que se'ns triï ( ja ho veureu, ja ) pel nombre d'alumnes aprovats, ni que se'ns destini a zones enlloc d'instituts, ni que tots passem a la Seguridá Sociá, i a més aprovar les opos sigui una batalleta més de les quals presumir davant dels alumnes/amics/néts ? Està aprovada, i no serveix de res continuar.
Demà diré que sóc professora a l'Afganistan. Sota una burka ningú no em reconeixerà.

dimarts, 4 de novembre de 2008

hi torno

Hola!
Tornar no vol dir millorar... M'he llegit un comentari a un altre comentari meu ( sí, estic espessa ) sobre la participació en concursos literaris i la suposada millora en la teva literatura particular... i vès, no em poleixo pel fet de llegir ni la meva autoestima puja com l'espuma. Potser llegint els clàssics ? O potser amb filosofia ( Wittgenstein, Plató, Sòfocles ) me'n sortiré ? Estic pensant en fer una foguera i cremar-ho tot, i a més em lligaré amb cadenes a la televisió per deixar de ser culta d'una vegada i així acabar amb l'erudició d'un cop d'escombra ben donat.
Telecinco, vès que vinc!!
PD. Podria ser que alguns no em tornéssiu a saludar amb aquest cop d'efecte tan dramàtic. A "Ventdelplà" també ho fan i tanmateix té molta seguida. Sospiro...

divendres, 12 de setembre de 2008

Ferum de poema

Suposo que peco d'envejosa si dic que el que hi ha en certs webs literaris fa pudor de premi. He trobat una senyora que escriu amb tots els ingredients de rebre'n un : dolçor empalagosa, excès d'ingenuïtat, metàfores molt vistes i paraules poètiques. Quan llegeixo els comentaris dels que la llegeixen em poso vermella : flors i violes a dojo, i coronació de Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals d'arreu. Rebusqueu i sereu premiats, però no cal que llegiu als mestres, llavors no sou originals, perquè us diran que copieu. On s'és vist?!! De vegades intento ser jo quan escric, des de la perspectiva de l'edat, i resulta que em sobra mala bava. Deu ser, a més, que la meva vida té un plus d'exigència que es reflecteix en la manera d'escriure. Si tradueixo, és original. Si creo, no. Si critico, és que tinc enveja. Si tot em sembla bé, és que no tinc referents fiables. I, amb tot això, on és el meu padrí??
David Jou, il·lumina'm, tu que domines la física i la química del vers.


.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Aerosmith

Sí, escric poesia i escolto Heavy metal a tot drap!! "Amazing" està sonant ara, dels Areosmith "Big Ones". Genial!! I tres mil hurres per als AC/DC!! Llarga vida al rock'n'roll!
Bé, després d'aquesta bafarada entusiasta, una mica de xafarderies sobre la meva vida exterior i interior.
1- Un dels meus gats era damunt de l'orgue de l'església. Era, doncs, en paraules del meu marit, un orgue de gats.
2- Les beates amb escombra no són de fiar.
3- Com més llegeixo el diari més desitjo no haver après a llegir.
4- El cafè de fora és més bo que el de casa.
5- Fe i heavy metal no poden anar plegats.
6- Tenyir-se és una manera cara d'amagar l'edat.
7- Porto ulleres carbassa i m'han tret anys. No em diuen quants.
8- Si ets crític et diuen que has de ser benèvol. Si ets benèvol et diuen que ets beneit.
9- Has de jubilar les samarretes velles abans elles no et jubilin a tu.
10- L'únic que no t'abandona és la teva olor corporal. Va empegada a tu per sempre.

Apa, bon riff de capdesetmana!!

dimarts, 2 de setembre de 2008

Perquè? O no!

Tinc angines. Tinc agulles al coll, que es claven i necessiten ser remullades sovint. Penso en paraules, com si l'aigua ofegués tot el que he de dir, més aviat dolent.
I estic neguitosa. Almenys tinc bon horari, i a casa de moment tots estem bastant bé. Excepte jo, que vaig néixer malastruga, i m'anticipo a les bad news abans no succeeixen. Bruixa en altres reencarnacions ? No van atiar bé el foc i només em vaig socarrar ? Potser per això se sent olor de cremat per allà on passo. Mentre no es cremin els rostolls, amb la sequera que hi ha!
Quin diumenge més curiós vam passar. Festa major de cuiners : amanida i macarrons. Homemade, vès, fins la salsa ho era ( els tomàquets, escaldats ) però no era això. L'amistat té maneres peculiars de mostrar-se. Una deu ser posant-te a prova davant dels fogons. Si no has cremat la cuina i el teu convidat continua viu, senyal que gaudireu d'una amistat veritable.
Ah!! I deu ser que quan ja no ets amic d'algú, et tornes cec i sord. I a més la facultat de ser amable ( una salutació no obliga a res i és gratuïta ) desapareix de l'ADN de la persona no-amiga en qüestió. Ho hauré de preguntar als psicòlegs, per si en saben dir-me res.
Torna la feina. L'acnè i la ruqueria i el passotisme. He de trobar la vacuna contra això. La podrien incloure en la de la grip. Hi ha tants adolescents com persones susceptibles d'agafar el virus. I si de cop i volta em dóna per escriure críptic i de parlar pel mòbil amb els meus congèneres i amb la família ? No fóra una desgràcia ? O no?! Potser aquest blog es deslliuraria de la pesadesa en forma de literatura que ara us turmenta els ulls i les meninges. "Reflexionem-hi!"
Us incloc una traducció a l'anglès d'un poema d'una amiga meva, també hi trobareu el "link" o unió en anglès.

HOW TO BAKE A HOMEMADE POEM

Ingredients:
savoury topic
good quality structure
freshly picked words
salt and spices “ad libitum”
a pinch of inspiration
some spoonfuls of perspiration


PREPARATION

I look for the recipe in poets' books,
prepare the structure, dress up as a cook,
decide on the dish the moment inspires,
implore the Muses and light the fire.

I always choose words one by one,
and put them together in a big pan.
Let it boil slowly and cool down a bit,
they need some time for the dregs to sit.

I taste the poem, it is a bit bald,
so we should add some pepper and salt.
The good poem eater likes savoury ones,
so let's give him some to eat and exalt.

It's always the better not to stir much
so let it sleep, forbid human touch,
it's the Muses turn to work on the filling
and wait 'till daylight... to get the cheering.

If you think it's rubbish, just throw it away.
If you can chew on it... don't overstay,
for nothing comes out from too much rhyme,
so make it short... and be SUBLIME!


Translation by Montserrat Aloy i Roca
From : “Com cuinar un poema casolà”, written by Aurora Marco

divendres, 22 d’agost de 2008

40+1, l'hoste se'n va

Avui acomiado l'hoste. L'he de portar on tots van tots els hostes, a l'estació, però encara m'assalta el dubte : el patiment per totes dues bandes. L'home i les seves circumstàncies, i les que s'hi afegeixen, ens fan el que som, ens van modelant el caràcter i el cervell. No li guardo rancúnia, només espero tancar una porta i esperar que l'olor se'n vagi anant, com el record amb el temps : primer un dia, una setmana després, un mes i al final un any. Una estrebada de mans, una salutació en l'idioma de cadascú i una mà oberta per desitjar sort i la no-presència d'armes. Ell ha ajudat a construir part de l'espai on visc, l'ha reforçat, l'ha fet més fort i més noble. Però mentres el cervell ha fet de les seves s'hi ha posat la pols, com volent tapar la feina feta i oblidar així el rastre que deixa l'home en tot el que fa.

Avui en faig 41. Ja no és la il·lusió dels 40, en sumo un més i en falten 9 per la mitja centúria. Els braços pengen, faig ulleres perquè no dormo tot el que vull, porto ulleres des de fa temps immemorial, em sento com una bóta de vi en alta mar, tinc durícies als peus i càries a les dents i una hipoteca. Però sóc aquí, i dono gràcies per tenir la lucidesa d'escriure-ho.

Penjo un poema recent sobre la meva edat. Bufeu les espelmes per mi, gràcies.

FORTY-ONE
A true woman.
What happens when people
address you as THOU,
you look around and see
no wise men, no white hairs,
no false teeth... only a scent
of age, a path that leads to
half a century,
a trail towards the loss of memory
and the mixture of names,
the endless combinations
of phone numbers and dates
and appointments with doctors.

Sex is an aim,
a gold medal in Olympic dreams,
they all have what you need,
except you : breath.

With big arms and prominent
busts I address the speckled
teenagers who feed my salary :
Experience is a must,
tho' I looked better in
the twentieth century.

Happy birthday to me.

divendres, 15 d’agost de 2008

Hostes vingueren...

He tingut uns dies bastant surrealistes. Primer va ser amb un hoste no desitjat, humà, que feia coses estranyes, no coordinava frases i té una peculiar manera de comunicar-se amb mi : "Necessito 20€." Jo també, però saludo a la gent, i m'acomiado, i no entro a sac demanant diners, com un partit polític qualsevol. En fi, diu que
se'n va. Espero que no sigui com les taques d'oli, que sempre queda un cèrcol mig esborrat, però recurrent en la memòria del moment, amb qui, on...et vas tacar.
L'altre moment ha estat també amb hostes no desitjats, les puces. Com que la primavera ha estat generosa en pluja, elles han practicat allò que l'Home va escriure en un llibret molt famós:"Crieu i escampeu-vos." Igual que la meva gata, que s'acosta als gats amb intencions provocadores, i quan te n'adones surten ¡9! gats del seu úter. Doncs això, que ballàvem claquè sense saber-ne, i vèiem puces a les crostes i a la pols, i esperonàvem les aranyes perquè se les mengéssin d'aperitiu. Vaig intoxicar-les amb insecticida, i a la tarda els nens i jo vam tirar "bombes". Igual que a les pel·licules : "Esto no va a ser gracioso. Voy a contar hasta 3, y entonces salimos cagando leches !!" Els nens em miraven com si m'hagués tornat el James Bond. Són terriblement fatals per als humans i altres bèsties que no siguin negres,planes,lluentes i xuclin sang. ( Acabo de descriure un Inspector d'Hisenda ajagut a terra! ) L'endemà ja no n'hi havia, semblava, però jo n'he vist una, i com que no ens havien presentat, l'he matat sense donar-li temps a resar per la seva pròpia ànima. ( en tenen? )
Jo dic que la vida del James Bond és un tebeo comparada a la meva.

Us deixo amb un poema sobre els meus periquitos, que parla de la vida, tan original a estones.


NIL
My birds discuss
the origins of Universe
in squeaks and flutterings
of wings, unknown to me.
So clever they are
that even Einstein himself
would ponder over their thesis.

They
pose and debate the basis
( and roofs )
of lost things,
valuable thoughts,
tax-free sneers.

I marshall my ideas
to Radetzy's march.

They're laughing
at my IQ,
my rising VAT,
my mortgage.
AT ME.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Ulleres/Glasses

Vet aquí, que d'un cop de colze, i per efecte, amb efecte i contra la meva voluntat ( against my will ), my glasses started flying, cosa que abans no havien fet mai, and, like in a terror/thriller/sitcom film, es va sentir un "cataclinc...clinc!!, then my godmother went to bed, i vaig saber que a la una de la matinada, hora GPM ( ni * del que vol dir això ) el vidre dret de les meves ulleres passed away having paid his bills both in Heaven and Hell. I raised Cain against my husband ( que no tenia cap culpa del que havia passat, it could've been in the street, as well ). Ara porto les del cotxe, que em donen un aire intel·lectual tipus Harry Potter sense la magic wand, i em pregunto how much will cost these renovation of eyesight. Poor me, as blind as a mole!!

I perquè us en feu a slight idea, us deixo amb un poema que es diu "EYES". Treieu-vos-les després de llegir-lo, i em dieu què en penseu.

When eyes are clumsy and nude
life is only a moving speck
of dust, a whispering wave,
a whirling sound of clothes,
a maze, a thunder, a bolt,
an ear in your mouth, a kiss,
a gentle hand on your right arm,
a clock, a striking pulse,
a moving dune that carries you along
and lets you rest on her even bond,
a lullaby, a sonnet, a waltz,
a magnificent chaos
beyond a tiny shore.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Marc Cohn revisited

Marc Cohn on my headphones... A time for stillness, although my son yells and shrieks in excitement and speed on his "car" around the dining table, across the sitting room and towards the entrance door. I am walking in Memphis, glory of this warm voice which deals with such small concepts as entering a foreigner's car or loving your car/ dad's car.
I recall my first car, a yellow Simca, which took us anywhere we wanted without a single word, up the highest paths that lead to mountains, without air-conditioning, the terrible smell of the synthetic skin which he had been bestowed... 4-gear car, good speed while running down the roads, turistic-speed at high slopes... No music to entertain the trip, only my singing which would end in murder if I didn't stop singing the same fire-meeting -teenagers-around-the-bongos...
Anyway, sometimes batteries get exhausted and the soundtrack of my thoughts collapses. Maybe some other time, when children are asleep.

Compres d'agost/Shopping in August

Ahir el meu fill em va fer "no" amb el cap. Era la resposta a anar-se'n de compres amb sa mare. Els homes, per petits que siguin, tenen les idees molt clares de les seves prioritats : anar de compres és superflu. innecessari, esgotador, semblant a pujar les escales d'uns supermercat per arribar al magatzem, "Ofertes increïbles!!". Com guardar els pantalons de fa 5 anys enrera, quan féiem 3 talles menys, amb l'esperança vana d'aprimar-nos per entrar als pantalons i llavors, sense la cremallera pujada, entrepussar amb qualsevol joguina deixada a l'atzar pels nostres fills, i acabar a l'hospital amb els pantalons posats dins d'una cama i l'altra enguixada.
A l'agost ja sabem què al novembre, i al febrer, amb què ens despullarem al maig... Els que obren botigues es miren els que les tanquen...

EMPTY WINDOWS

We sell dust
for your friends
from your bones
and your wallets.
This is a global crisis,
eyeballs dry and moths
find other flats
in warmer spaces,
ashes to ashes,
amber.

Utopia

Aquí va un poema de la Wislawa Szymborska, Nobel de Literatura del 1996. Es diu UTOPIA.

"Isla en la que todo se aclara.

Ahí se puede arribar a pruebas firmes.

No hay más caminos que aquellos de llegada.

Las zarzas se doblan por el peso de las respuestas.

Crece ahí el árbol de la Suposición Correcta
con sus ramas eternamente desenredadas.

Y deslumbrantemente recto el árbol de la Comprensión
junto a una fuente llamada Ah, De Eso Se Trata.

Cuanto más denso se hace el bosque, más amplio aparece
el Valle de la Evidencia.

Si hay alguna duda, el viento la disipa.

El eco de ninguna voz toma la palabra
y aclara con entusiasmo los secretos de los mundos.

A la derecha, la caverna en la que se encuentra el Significado.

A la izquierda, el lago de la Convicción Profunda.
Del fondo se desprende la verdad y sale sin más a la superficie.

Domina el valle la Seguridad inquebrantable.
Desde su cima se extiende la Esencia de las Cosas.

A pesar de sus encantos, la isla está desierta,
y las pequeñas huellas de pasos que se ven en sus orillas
se dirigen hacia el mar sin excepción.

Como si de ahí solamente se saliera
para hundirse irremediablemente en el abismo.

En una vida inconcebible.

CD mort

Avui me n'he adonat que res dura tota la vida. El meu reproductor de CDs que a més és cassette ( sí, ja tinc 40 anys, i què?! ) ha decidit morir-se. Ho ha fet uns 10 dies abans del meu aniversari, amb el qual ja no tinc excusa per comprar-me'n un de nou ( "Vostè pertany a Parc Juràssic, oi?" ) i passar de les modes. No sé fer anar el MP3 que em van regalar ara farà un any, però sé què barat és comprar un disc sencer en format MP3 . Potser he de fer cas al Bob Dylan, quan diu "The times are a-changing", i passar-me a la TDT....
I mentres, què en faig dels cassettes que tant m'ha costat acumular des que tinc 18 anys ? No els vol ningú, els de Càritas tampoc, i a aquest pas, acabaré com en un museu, amb boles de naftalina als narius i tibada com pal d'escombra dins una vitrina. Sí, tu també envelleixes, i a Corporación Dermoestética no et volen com a model.
Tal com diuen els Commodores, "This old world's too funky for me".

dijous, 7 d’agost de 2008

Buying notebooks

They despise me for not having the right purse,
the name on the purse,
the alphabetical order
on notes or numbers
put from tiny to huge
amounts of money in them.
Yet, I foresee the draught,
the dry grapes of wrath
still on grapevines,
hissing the sins
we in villages commit
to cities which lost
the right to be wrong.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Primer dia

A dos quarts de dotze s'inaugura oficialment aquest blog, dedicat a la poesia en català i en anglès, al cinema, als llibres de la novel·la negra i a tot allò que consideri d'interès. La crítica constructiva també s'hi inclou.