Ves al contingut principal

JOANA (D'ARC)

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc
"Joana?....Sí, jo....Dona...No, la de França,....doncs com t'ho diré... hi havia un tren, una via, un parell d'entrades... Hi entraven i sortien persones....Lo típic...No...no sé perquè ho dius. No. Ni mica. Ni idea.....Ves a saber....Ara t'he de deixar...Un altre dia parlem, d'acord?...Tu també...Adéu." Joana (d'Arc) no tanca el telèfon mòbil que es recarrega gràcies a Càritas i es deixa caure del tamboret on ha segut fins ara. El seu cos desmenjat espetega contra el terra brut de burilles i mocadors de paper del Bar del Triomf d'abans de ser la pagesa que diuen era. La pleguen, mentre ella mussita un "Joana, com la del quadre" i el cambrer li serveix un cafè ben carregat. Aquella nit tornarà a dormir al refugi per als sense sostre, i esgotarà totes les hores d'obertura del seu reducte imaginari, on creu haver salvat un país sencer de la incultura i la barbàrie. 

PD: Una participació desoladora als Relats Conjunts del mes d'Octubre. :-(

Comentaris

  1. M'ha agradat, un relat molt trist el d'aquesta Joana...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els sentiments extrems sovint ens agraden més que els tebis.

      Sí, la meva Joana és una "loser". Pobreta.

      Elimina
  2. Doncs tot i mostrar una realitat molt dura, em sembla que aquest escrit s'escau molt amb la imatge, ja té un punt de desolació proper al que tu descrius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquest elogi. Quan vaig veure la imatge la vaig trobar molt trista.

      Elimina
  3. Desoladora és la paraula adequada... i com diu en XeXu, capta molt bé l'expressió del quadre. Un aplaudiment per aquest relat!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercès, estimada, per aquest comentari tan positiu. Us retorno l'aplaudiment amb una abraçada calorosa.

      :-)

      Elimina
  4. Uix, per salvar de la incultura calen unes quantes Joanes, però estem per la feina, espero.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Massa relats com aquest i m'hagués posat a plorar.

      estic a la feina, sí...però no tinc classe ;-)

      Elimina
  5. Ningú li pot impedir que s'identifiqui amb la Joana d'Arc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et dono tota la raó. A saber què va passar a l'estació de França.

      Abraçades, solet.

      Elimina
  6. Pensava que ja havia deixat un comentari. Veig que no.
    Un relat brillant i tristíssim . Pobre Joana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tantes Joanes al món... Volia encabir-la per a que algú se'n fes a la idea.

      Gràcies per l'elogi. Un petonarro!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX