No rostis més el plat...

Te tinc prop. Tant que menjo el teu aroma, el coll de la camisa em fa de cullera. Duus els pantalons que tant m'agraden... En aquell llibre que sovint t'anomeno (tu no, ell) fan del dinar una festa damunt dels adjectius i dels adverbis que vull emprar per a descriure't l'àpat perfecte. "Tu". Un cop em vas emmudir amb una proposició indecent que m'enteranyinava: la meva pell blanca es féu objecte de gola i les teves mans volien enforquillar-la. I m'hagués deixat, i mentre els flams aprenien a nedar entre el sucre, em vas mirar i totes les posicions de les oracions subordinades es van fer juxtaposades. "Guaita...els coberts dibuixen una engonal." Érem tots dos conjugats en l'ara i l'aquí. Vam sospirar. El cambrer es marejava, abocat al meu escot. Els monosíl·labs romancegen, escurant els darrers cafès de la nit. Deixo molles a la teva falda? No? El baf del restaurant es farà teló. I nosaltres, bons actors, ens escapolirem per la porta dels somnis més humits. "No rostis més el plat, pel que més vulguis..."



PD. Estimats hòmens que visiteu lo meu blog, acabo de posar un radiador per a l'istiu i un ventilador per a l'hivern. Si se bellugue, millor, oi? Gràcies...un petó a cadascun, ben sorollós!!