S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 27 de novembre de 2015

Matoll

Del Paco Tamayo, gràcies!
Avui sóc el matoll que voldria tocar el cel, ran de mi, erma, fràgil i alhora esquiva. Avui percaço els límits de l'adolescència, del dimoni anterior a la sensatesa, de la maternitat que vol i dol i diu i lluu... de lluny, l'orgull. Veus com el jo del camí s'assembla al tu del núvol? Tots dos fem rastre en el cos que ens mira: tu hi deixes la pols; jo, la lluïssor de les llàgrimes pel rastre inquiet en cada pas. Vinc, filla, a ser arbre, no pas matoll, a que me diguis que l'aixopluc és cert i tu, el cel blau on retrobar-te. 

2 comentaris:

  1. Després del camí i del núvol apressat, del matoll, de l'arbre i de les llàgrimes, ben cert que hem de trobar el refugi que ens abrigui, tebi, còmode, construït amb les nostres pròpies plomes, amb els fils de seda d'antics vestits i amb la molsa dels boscos que estimàvem. I ningú ens el podrà prendre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui hi érem tots, al refugi. S'hi estava bé.

      Gràcies, padrina. Una abraçada enorme....

      Elimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!