Matoll

Del Paco Tamayo, gràcies!

Avui sóc el matoll que voldria tocar el cel, ran de mi, erma, fràgil i alhora esquiva. Avui percaço els límits de l'adolescència, del dimoni anterior a la sensatesa, de la maternitat que vol i dol i diu i lluu... de lluny, l'orgull. Veus com el jo del camí s'assembla al tu del núvol? Tots dos fem rastre en el cos que ens mira: tu hi deixes la pols; jo, la lluïssor de les llàgrimes pel rastre inquiet en cada pas. Vinc, filla, a ser arbre, no pas matoll, a que me diguis que l'aixopluc és cert i tu, el cel blau on retrobar-te.