Passa al contingut principal

Matoll

Del Paco Tamayo, gràcies!
Avui sóc el matoll que voldria tocar el cel, ran de mi, erma, fràgil i alhora esquiva. Avui percaço els límits de l'adolescència, del dimoni anterior a la sensatesa, de la maternitat que vol i dol i diu i lluu... de lluny, l'orgull. Veus com el jo del camí s'assembla al tu del núvol? Tots dos fem rastre en el cos que ens mira: tu hi deixes la pols; jo, la lluïssor de les llàgrimes pel rastre inquiet en cada pas. Vinc, filla, a ser arbre, no pas matoll, a que me diguis que l'aixopluc és cert i tu, el cel blau on retrobar-te. 

Comentaris

  1. Després del camí i del núvol apressat, del matoll, de l'arbre i de les llàgrimes, ben cert que hem de trobar el refugi que ens abrigui, tebi, còmode, construït amb les nostres pròpies plomes, amb els fils de seda d'antics vestits i amb la molsa dels boscos que estimàvem. I ningú ens el podrà prendre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui hi érem tots, al refugi. S'hi estava bé.

      Gràcies, padrina. Una abraçada enorme....

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars