EL BOSC, QUE EM PERD...
 |
| M'enamora el seu ull... |
No et despullis del tot.
Deixa'm el verd als dits,
que l'ull es desviï del gest,
que tacte esdevingui ras
o vellut o molsa amable...
No és pas tot el que vull.
És el bosc, el que em perd...
Deixa'm el verd als dits,
que l'ull es desviï del gest,
que tacte esdevingui ras
o vellut o molsa amable...
No és pas tot el que vull.
És el bosc, el que em perd...
Hi ha poemes d'amor que es fonen entre el fullam dels arbres encara no esbossats, com si en treure'm les ulleres en sabés els topants de la pell i el llavi abans que la branca i el brot turgent...
Buf!!! ja em fas tremolar de bon matí, nena cantireta!!!
ResponEliminaQuin intensitat, dolcíssima!!! Quina dolços més intensa... i tot a la vegada.
Com un bombó amb fruits secs al damunt... Dolç, intens, com un petó significatiu ;)
EliminaGràcies.
Molletes de pà ,molletes de pà... o pedretes de colors...
ResponEliminaTot és camí,
Eliminasi es vol seguir...
:0) Petons.
L'amor hauria de moure el món, sinó les coses van com van!
ResponEliminaLes teves paraules són un bàlsam pel meu ser! Ptonets!
El que et deia, Alba.
EliminaQuan la Cantireta, posa la paraula i els seus dits passegen per l'imatge, aquesta puja a la dimensió de les emocions a flor de pell.
Gràcies Cantireta.
Ja ho sabeu, que cada vidre de les ulleres se m'entela quan miro el que dispareu?
EliminaGràcies, macos! Potxons!
Ja sé que la condició de la teua amistat o amor és no despullar-se massa i és la condició de qualsevol que estima, però et diré despullant-me que jo gràcies al meu anàlisi en el que he tocat l'homosexualitat que tots tenim i que entra a formar part del nostre Jo que és el mateix que dir l'altre, doncs tots som u com diu la llei d'entrellaçament quàntica provada per la física quàntica, i l'he posada al seu lloc que he trobat la clau en tot aquest camí iniciàtic per a comprendre't a tu i a molts escriptors, a tu que saps el que escrius i estimes amb la paraula i estimes les paraules, i per a mi ets com un llibre obert, tot i que intentaré mantenir la mateixa bellesa que si puc, que tu li dones als teus escrits, és a dir, el mateix estil, això sí, amb el meu estil, eh! he, he, he...
ResponEliminaUna forta abraçada des de València a la Segarra-Urgell.
Vicent
Ja veig que, encara que vagi vestida, continuo amb l'ànima a l'aire ;)
EliminaMés abraçades, Vicent.
I que bé poder-s'hi perdre! :D
ResponEliminaQuan veus la civilització fins i tot et fa ràbia ;D
EliminaMaco el poema, maca la cançó, i es diu Helena.
ResponEliminaHi ha noms que inspiren coses, nena... Un n'és el teu!! :0)
Eliminaa mes d´ un ens perd el bosc
ResponEliminaMentre es torni amb alguna esgarrinxada, és que haurà valgut la pena ;)
Elimina:*
Molt bonic.
ResponElimina:0) Gràcies, nena!!
EliminaEl bosc et perd, però també t'hi pots perdre al bosc, sobretot en un bosc de sentiments...
ResponEliminaCada branca i cada fulla, poden ser fragments d'un poema d'amor...
I si me trec les ulleres, fins i de les potes de les aranyes en faria versos ;D
EliminaÉs lo desconegut lo que ens atreu , el misteri d´anar descobrint poc a poc ...imaginant suaument tota geografia.
ResponElimina( Talment Helena , captivadora i fatal )
Suaus besades.
Aixines se comença ;)
EliminaPetons.
Et perd i t'inspira.
ResponEliminaDe col·lecció.
Petons.
:0) Gràcies, nen!!
EliminaUn bosc ple de brots turgents i molsa amable és un bosc que convida a perdre-s'hi...
ResponEliminaSembla la descripció d'un cos, oi?
Elimina;) Petons!