AULA, ALA, LA.
La cambra lícita
del mot subtil. I en moure'l,
sempre trasbalsa.
No gens suau
el jou del nom descrit.
Injust, impera.
On rau el gest
que duu principi i fi?
El llapis, tou.
Sarment i serp,
taula i faula en el temps,
docent que sóc.
Montserrat Aloy i Roca
Montserrat Aloy i Roca
Uns haikus que expliquen l'aula: què hi faig, què hi dic, què hi sento.
Amb l'important que és la vostra feina i quina poca consideració teniu dels que manen...
ResponEliminaPreciós el poema, Montse.
Els que manen només veuen el nostre cap sota els seus peus. No veuen que dins del cap hi ha idees. No som peons de fàbrica, som mestres.
EliminaGràcies, però, pels elogis.
molt bo, m'agrada.
ResponEliminaMercès!
Elimina¿De qui són els haikús?
ResponEliminaDe la cantireta, que té el cap esventat.
Elimina:*
Sí, som mestres, i els que manen molts no en tenen ni idea( de la nostra feina)...
ResponEliminaI parlant d'idees, els peons de fàbrica em penso que també en tenen...I ningú ha d'estar sota la bota de ningú!
Bon cap de setmana
Els peons també en tenen, tens raó, i ningú ha de ser superior pel fet de guanyar més o tenir més poder...
EliminaBon diumenge!
guaita l´ull
ResponEliminaescolta l´orella
i el cor sent.
La docència
sempre
a l´anima present.
Preciós. Gràcies, maco!
Elimina