QUALITAT DE VIDA LITERÀRIA

UN altre crac de la fotografia!! ;-)

QUALITAT DE VIDA de qui escriu aquest article, que té un altre racó virtual a cantireta.blogspot.com on podeu anar a criticar els seus escrits sobre la literatura i la poesia.

Benvolguts mantenidors de la fe en el pa i la sal:

Corren temps difícils per a l'escriptura. Per a tot l'art en general, i el de la conversa l'hi inclourem també per ser una activitat que implica als 2 hemisferis del cervell treballar alhora. Avui trenco una llança a favor meu, tot i saber que això em valdrà la repulsa dels que no em llegeixen mai. Tant hi fa, tant s'hi val els que no em llegiu. L'escriptura, aquest art tediós i alhora incomprensible, farragós fins a dir prou i cansat per a ulls, parpelles, braços, colzes on repenjar el cap i ungles rosegades fins a trobar l'os de la inspiració...aquest art que jo crec que m'ha salvat de deixar de ser mare, esposa i dona, aquesta literatura que vosaltres aparteu perquè no us deixa pensar en el futbol, les propagandes o els programes-brossa en bosses gens perfumades i menys decorades...aquesta literatura que ja ha omplert un paràgraf amb el so de fons de la Ruth Moody amb una versió excelsa del "Dancing in the Dark" em salva aquesta nit de dissabte de fer-vos nosa i colar metàfores, metonímies i sinestèsies que només els poetes podem apreciar, com les bones tòfones dins dels boscos meravellosos en la tardor. També trenco llapis de fusta contra els que no teniu la gosadia de llegir poesia, perquè heu decidit que es trenca per la dreta, i que el país ja s'està esquinçant prou com per anar composant les línies en rengles ben posadets com aquests que ara llegiu, i que tanta metàfora ja no serveix de res, "guaita si no com han deixat l'Ada Colau, i la Muriel Casals i la Forcadell!", i que el Sabina ja ho fa prou bé si no fos perquè és un misògin (sí, crec que l'última síl·laba se li pot aplicar a la perfecció, entre altres alcohols destil·lats) i Verdaguer era un pesat, "prò la vaca cega, pobreta, quin poema més bonic...". No, no demano que feu cas a una senyora que fa poemes per entendre el món i fixar-lo en ambre, per a que les generacions futures em i ens puguin compadir, si aquest verb encara es pot conjugar en els propers 10 anys. Tampoc suplico que rellegiu aquest article, que ja se sap "aquesta secció no l'entenc gens, aquesta escriptora dóna molts tombs a les coses i a mi m'agrada llegir, prò que sigui com els peus de foto de l'"Hola!", que no s'ha de pensar". Ara voldria ser pretensiosa (sí, com els que van a les exposicions d'art i no saluden els seus congèneres per por de dir alguna vaguetat sobre el temps que no estigui ben interpretada pel context i la humitat ambiental) i parlar ben alt i clar a favor de Joan Brossa i dels seus poemes breus, moderns a pesar dels temps i de la seva ironia que a mi em xopa com la pluja primaveral. Estic forjant llances curtes, com les dels aperitius, com les que vaig intentar clavar als cors dels qui van voler malgastar 90 minuts de la seva vida en escoltar els poemes de la Tardoral al Castell. No llegiu més, sisplau. El fet que jo puntuï els meus textos amb la precisió d'un cirurgià no em fa valedora d'elogis. Que jo empri molts sinònims per evitar que aquest article sigui fat com un plat de bledes bullides només amb aigua no evitarà que passi a l'anonimat dels articles d'opinió.

(...)Queda´t en els carrers d´aquesta ciutat

i t´apunyalaran per l´esquena.

Diuen que has de passar gana.

Nena... em vull morir de gana aquesta nit

Em moro per una mica d´acció,

estic fart de sentar-me aquí

intentant escriure aquest llibre,

necessito alguna reacció d´amor ,

(...)

Aquesta pistola es pot llogar

encara que només estiguem ballant a la foscor (...)

Gràcies, Enric, per aquesta traducció. I ara, una mica de Brossa...

He fet servir d'escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Extracte del poema de Joan Brossa, "La veu escrita".

Passat festes.

Barcelona: Empúries 1995.