LA MEVA FINESTRA

Des de la meva finestra, l'antiguitat...

Des de la meva finestra es veuen coses. Algunes són tan inamovibles com el ciment amb què es va sepultar l'antic cementiri romànic sobre el qual aparco el cotxe, de moment sense poltergeist que em faci anar a buscar-lo a la plaça. La porta que dóna entrada al pati de l'església no es belluga (muntants de pedra em fan reconèixer què vulnerable sóc, i en quina mesura la pedra no sap si estic trista, ni si és la meva mà que l'acarona); la petita de l'església romànica sembla una rèplica del meu cor: la fusta suporta el temps en totes les seves vicissituds, escup els corcons o els agombola amb paradisos versificats que tard o d'hora moriran, se sap més bella per la pedra gravada a mà pels picapedrers amb senhal, i dóna pas a qui sap que cal fer-se humil per la poca alçada que li ha estat donada a propòsit. Els arbres de dins les portes m'expliquen si cal abrigar-se degudament. Al davant, els tractors ja no indiquen el pas de les hores. No queden nens amb bicicleta, ni patinets. Els caps de setmana d'hivern la meva finestra calla allò que vull guardar per a mi. Entelo el vidre, la boca dibuixa una lletra, és la lletra del teu nom, l'esborro. Si la finestra es glaça, hi empegaré l'alè per a que t'arribi amb la força de la forma que més t'agradi. La rosa, sàvia, dorm la saba dels dies. La tinc amb mi, ben clavada al cor, des de totes les finestres on albirar els canvis del món. Un petó, resistent com el meu nom.

PD. Divendres que ve faré 6 anys i mig de bloc.