Bloc segarrenco-urgellenc, poètico-eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. A la vida real, responc al nom de Montserrat Aloy i Roca.
Em dius que si el món tingués paciència, llegiríem més. Que si escrivís novel·les, seria publicada i alterada i reproduïda. Que llegir-me en versos t'agrada, però vols sentir-me'ls dir, per escoltar-me, per fer-me tàcita, inesborrable, sòlida. Que el mirall on ella es reflecteix s'assembla a la vida: a estones ens veiem al mirall, a estones nosaltres sortim reflectits al paisatge. En això ( i altres coses que callo ) baso la meua escriptura, la que alterna l'aumón amb el no res, o més ben dit, la que espera confondre's amb el vidre mentre hom no arriba a la seva destinació. PD. La foto és del David Marí.
M'agrada aquesta semblança de la vida amb la imatge reflectida al vidre… Vols dir que escrius per "desaparèixer"?
I m'ha encantat descobrir l'expressió "aumón" (enlloc, a cap part) que jo desconeixia totalment. A la catalunya central no la diem. Ja he vist que és diu al Solsonès, al Pla d'Urgell, a la Conca de Barberà, entre d'altres.
Sí, August. Escric per diluir-me entre sil·labes i versos improbables i altament metafòrics, per no dir que són al·legòrics d'una realitat que no arribarà mai. Els que em llegiu dieu de mi que sóc com una ceba, que cal llegir-me moltes vegades, i que en cada lectura enteneu el text però la poeta desapareix per fer-se una veu, no el cos que crea i pateix d'insomni, i és molt despistada...
Espero que aquest aumón que jo estimo tant et porti sovint a comentar-me...
A la dona li creix un arbre al mig de la via. Voldria arrelar en el trajecte, voldria saber que en algun lloc entre les vies paral·leles ella també hi té un lloc.
M'has fet pensar en una frase que he llegit avui que diu que tu ets a la vegada el mirall i la imatge reflectida en ell... i ara no sé dir-te de qui és i això que l'he llegida avui mateix... si la trobo ja tornaré.
Confondre's amb el vidre, segurament que no és ben bé això o potser sí. No sempre t'entenc, però sempre fas rumiar...
De vegades vull desaparéixer en el text, i en la superfície que em reflexa, perquè la realitat m'angoixa o m'aclapara. D'altres, voldria que tot reflectís ben bé el que sóc. I d'altres, que tant el que sóc com el que veig fessin una 3a realitat, en què el patiment i la ficció es trobessin, felices, en qualsevol llenç on poder plasmar aquesta utopia literària.
Sóc complicada, i sé positivament que vaig equivocar la carrera, que havia d'haver estudiat Filosofia. Però amb la poesia de vegades s'arriba a llocs interiors força interessants.
He descubierto a David a través de Remei, quien me ha dejado muy triste con la reciente noticia de la pérdida de vuestro buen amigo. He creído que le iba bien al texto sobre lo que se refleja y lo que queremos que se refleje en las superficies donde nos acercamos...
Gracias, eres muy amable. También te voy a "robar" si te dejas ;-)
Hola Montserrat. Per a mi és tot un plaer veure com les meus fotografies cobren un nou sentit gràcies al teu poesia. Pots agafar totes les fotografies que vulguis. Enhorabona pel teu treball. Una abraçada.
M'agrada aquesta semblança de la vida amb la imatge reflectida al vidre… Vols dir que escrius per "desaparèixer"?
ResponEliminaI m'ha encantat descobrir l'expressió "aumón" (enlloc, a cap part) que jo desconeixia totalment. A la catalunya central no la diem. Ja he vist que és diu al Solsonès, al Pla d'Urgell, a la Conca de Barberà, entre d'altres.
Sí, August. Escric per diluir-me entre sil·labes i versos improbables i altament metafòrics, per no dir que són al·legòrics d'una realitat que no arribarà mai. Els que em llegiu dieu de mi que sóc com una ceba, que cal llegir-me moltes vegades, i que en cada lectura enteneu el text però la poeta desapareix per fer-se una veu, no el cos que crea i pateix d'insomni, i és molt despistada...
EliminaEspero que aquest aumón que jo estimo tant et porti sovint a comentar-me...
Un petó ben fort!
o et vulguis confondre amb el vidre, la imatge és fictícia...
ResponEliminaPetonets.
La imatge de la dona reflectida és real, la de l'exterior també.
EliminaA la dona li creix un arbre al mig de la via. Voldria arrelar en el trajecte, voldria saber que en algun lloc entre les vies paral·leles ella també hi té un lloc.
EliminaM'has fet pensar en una frase que he llegit avui que diu que tu ets a la vegada el mirall i la imatge reflectida en ell... i ara no sé dir-te de qui és i això que l'he llegida avui mateix... si la trobo ja tornaré.
ResponEliminaConfondre's amb el vidre, segurament que no és ben bé això o potser sí. No sempre t'entenc, però sempre fas rumiar...
Estimada Carme,
EliminaDe vegades vull desaparéixer en el text, i en la superfície que em reflexa, perquè la realitat m'angoixa o m'aclapara. D'altres, voldria que tot reflectís ben bé el que sóc. I d'altres, que tant el que sóc com el que veig fessin una 3a realitat, en què el patiment i la ficció es trobessin, felices, en qualsevol llenç on poder plasmar aquesta utopia literària.
Sóc complicada, i sé positivament que vaig equivocar la carrera, que havia d'haver estudiat Filosofia. Però amb la poesia de vegades s'arriba a llocs interiors força interessants.
Una gran abraçada, amiga meva...
Muy buena. Una excelente imagen.
ResponEliminaUn abrazo.
He descubierto a David a través de Remei, quien me ha dejado muy triste con la reciente noticia de la pérdida de vuestro buen amigo. He creído que le iba bien al texto sobre lo que se refleja y lo que queremos que se refleje en las superficies donde nos acercamos...
EliminaGracias, eres muy amable. También te voy a "robar" si te dejas ;-)
Abrazos!
No sé per què a mi m'inspira tant anar en tren. El que tu dius en aquesta entrada és una cosa més que pot inspirar-te mirar per la finestra.
ResponEliminaHola Montserrat. Per a mi és tot un plaer veure com les meus fotografies cobren un nou sentit gràcies al teu poesia. Pots agafar totes les fotografies que vulguis. Enhorabona pel teu treball. Una abraçada.
ResponEliminaPotser ets la que és a l'altre cantó del vidre, que es reflecteix dins del vagó.
ResponEliminaRecordes aquella pregunta infantil: "Per on passa el tren?"
"Per la vida"