Vent

David Marí, lo meu heroi :-)*

D'un temps ençà se'm volatilitzen els seguidors. Sí, com ho fa un ratolí si sent la gravació d'un lleó: és real? Tampoc me'ls trobo enganxats a la roba (una vora desfeta, un gafet obert, un trau descosit; un petó al mugró insolent dels matins, sota samarreta; un botó que fa puenting damunt del cotó...) Senzillament, l'aire els dóna ales i se'ls endú cap altres destins més agradosos: un Carib amb nèctar de pinya, un Pirineu amb frase de postal, un Oceà on les ones deuen ser més generoses que aquest blog fet de fang. Per altra, la boira posa noms a les humitats enyorades, i als que, en sabata cordial, tenen la delicadesa de deixar molles, gens eixutes. No és moment de queixar-se de res, ja sabem què passa amb els que anomenen escriptors: massa lluents per a veure el Sol, massa esquius perquè la Lluna els il·lumini. No, jo no sóc escriptora. Si veieu que no passo pels blogs, no és per sobèrbia sinó per manca de temps (i son, la major part de vegades). Doncs això, que els seguidors es fan vent, que no és el mateix que vantar-se. El Lleó de la foto és soberbi, ni mirar-se la dona al banc esculpida ;-)