S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 1 de maig de 2011

Iaia, adéu!



Compartir, estimar, conviure. En memòria de la Montserrat Anglarill Antonijuan, la meva iaia.

PARADÍS PERDUT




En aquesta foto de l’aparador, Eva

rosega una poma golden, mentre Adam se la mira.

Són al Paradís i tots els que ara sou aquí,

desapareixereu. Ho han dit a la televisió.


Aquesta tarda d’ulls oberts i cansats

continua existint a pesar vostre,

i el meu rostre, gravat a foc ara i aquí,

s’encomana, o ma germana...no hi és,ni

recordo què volia dir-te, vés!

Té, seu al meu costat. Guaita, abans

ha vingut algú semblant a tu. L’has trobat?

També duia aquest posat tan trist,

aquest llavi vulnerable a la vida moderna.



Vine, anem a la cuina, recordo que era per aquí.

Em conec tots els topants de l’oblit,

ressegueixo les puntes de la coixinera

amb els dits transparents i fràgils.

He vist una dona al mirall, i juraria

que volia dir-me que em coneixia...

Diuen la gent del poble que he guardat el nord

per a quan siguis més gran. I diuen que el meu angle

tancat fa olor de càmfora i de flors del camp.



Els àtoms s’han cansat de refer-me. Plega’m,

sisplau, desa’m amb la camisa de dormir i els enciams

de l’hort. Sents ? Els homes arriben afamats del tros,

caldria anar a buscar ous frescos al galliner,

i matar uns conills per dinar...



No em despertis després d’explicar-me qui ets.

Dormiré la migdiada més dolça del món.




Montserrat Aloy i Roca

Verdú, 30 d’abril del 2011

2 comentaris:

  1. Una abraçada Cantireta.

    La teva iaia segur que allà a on sigui està molt i molt orgullosa de la seva néta.

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!