Iaia, adéu!

Compartir, estimar, conviure. En memòria de la Montserrat Anglarill Antonijuan, la meva iaia.

PARADÍS PERDUT




En aquesta foto de l’aparador, Eva

rosega una poma golden, mentre Adam se la mira.

Són al Paradís i tots els que ara sou aquí,

desapareixereu. Ho han dit a la televisió.


Aquesta tarda d’ulls oberts i cansats

continua existint a pesar vostre,

i el meu rostre, gravat a foc ara i aquí,

s’encomana, o ma germana...no hi és,ni

recordo què volia dir-te, vés!

Té, seu al meu costat. Guaita, abans

ha vingut algú semblant a tu. L’has trobat?

També duia aquest posat tan trist,

aquest llavi vulnerable a la vida moderna.



Vine, anem a la cuina, recordo que era per aquí.

Em conec tots els topants de l’oblit,

ressegueixo les puntes de la coixinera

amb els dits transparents i fràgils.

He vist una dona al mirall, i juraria

que volia dir-me que em coneixia...

Diuen la gent del poble que he guardat el nord

per a quan siguis més gran. I diuen que el meu angle

tancat fa olor de càmfora i de flors del camp.



Els àtoms s’han cansat de refer-me. Plega’m,

sisplau, desa’m amb la camisa de dormir i els enciams

de l’hort. Sents ? Els homes arriben afamats del tros,

caldria anar a buscar ous frescos al galliner,

i matar uns conills per dinar...



No em despertis després d’explicar-me qui ets.

Dormiré la migdiada més dolça del món.




Montserrat Aloy i Roca

Verdú, 30 d’abril del 2011