Estellés, perdoni l'atreviment...

Del gran poema del Vicenç Andrés Estellés, Els amants, jo en vaig fer una adaptació personal i intransferible d'un algú molt especial. Espero que us agradi, i que el senyor Estellés no es regiri a la seva tomba..., perquè podria ser que avui ho fes. Ai...

ELS IMPRUDENTS

"No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres.
Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.
Tot ho recordo mentre tu potser treballes.
No ha passat gaire temps, encara,
tanmateix, tot sembla tan llunyà ara.
El record teu m'assalta sense avís
i sóc sola mentre em mesuro per terra.
Entenguérem que l'amor, o semblant,
era una brasa encesa dins la nit
( contrària a la religió catòlica, per suposat ).
Em desperta, de nit, com un malson,
i et somnio sense por, i m'encalço i t'imploro.
Sempre vaig pensar que no fóra
elegant, el nostre amor, i que al mig
del carrer, les nostres boques es badarien casualment.
El nostre amor és rústic i agrest, és singular,
i enyorem la boira amable de la Terra,
la que amaga el noble desig de menjar-nos.
I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.
Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes,
i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.
Ens arramblarem en un racó de carreró fosc
i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits,
que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.

No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,
car de nobles com nosaltres ningú no n'ha parlat mai tan bé."

Montserrat Aloy i Roca
febrer-març 2011