Ves al contingut principal

De bates blanques i mares



1.)  Ahir vaig haver de tornar on vaig tenir el Lluc. És un cèntric hospital en una capital interior, vora un riu no gaire cabalós a la plana en què, quilòmetres amunt, els raiers en feien feina, sacrifici i perill. Això de ser empresa privada no els prova. Em van contestar tan malament per demanar el telèfon de l'hospital que em feia creus dels títols que es necessiten per arribar a ser "Diplomat/-da en maladucació, impertinència i fums negres".
Reprodueixo la conversa :
Jo: - "Quin telèfon teniu, aquí?"
Ella: - "Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat."
Ella: - "2302303. Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat i trucar-vos."
Ella: - "No li servirà de res. Això són línies internes i si no, els truquem des de mòbils".
Jo: - (Molt empipada per la inutilitat de la conversa ) "Perdoni per haver-li fet perdre un temps tan preciós de la seva vida."

2.) Sense fill en braços, vam marxar cap a casa el dia 25 de gener, dos dies després del seu naixement ( en aquest hospital del punt 1 ) i no hi havia ningú a la porta ni a recepció que ens digués un "Tingueu coratge, us en sortireu". Apuntaven maneres. El Lluc és en aquest món, igual que la meva ràbia, però ells són uns cafres "de cuidadu".

3.) Com a epileg, us deixo amb un poema de dies difícils. En Manel Camp també hi acompanya. Gràcies a tots per llegir-me i tenir paciència amb mi.

MARE

L'interior.
El doble exterior.
L'amor és una ofrena
          física,
l'obertura de la pell.
Com copes vessades,
basades, besades en principis
             (po)ètics,
algun dels líquids cerimonials
significa i dignifica el moment:
la unió del receptor i el silenci.

Matem els miralls.
La generació que em segueix
falca els mililitres
dels Llucs d'hivern.

13 de febrer del 2003

Comentaris

  1. Vaja! Hi ha lectures que ens gelen la sang. Ha passat algun temps però sona molt recent. Ho sent!

    Malauradament, nosaltres estem freqüentant l'hospital ara, i també estem empassant com podem els parts mèdics que ens donen sense cap tacte humà.

    ResponElimina
  2. molt dur. Suposo perquè en ser el transfons que hi ha darrera. Però bonic.

    ResponElimina
  3. El meu fill és viu, però l'enrabiada no me la treu ningú. I és que entro allà sempre amb la destral de guerra aixecada...

    ResponElimina
  4. Una mica més de paciència és el que cal, per totes les parts. De vegades ens tracten malament, i nosaltres reaccionem massa a la tremenda. Sé que quan t'hi jugues tant no és fàcil anar calmat, però s'ha d'intentar.

    ResponElimina
  5. XeXu, tens raó, conservar la calma ens allunya de la manera de ser que NO convé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX