Solvència amargant

N'estic fins al capdamunt que em prenguin els gats. Em prenc la confiança dels fèlids com una cosa personal, com si aconseguís combatre la meva por a la franquesa amb què s'expressen, a saber, el runar de satisfets, la panxa enlaire, l'abraçada confiada, la salutació als de casa sense urpes ni bufs esverats. Em dol perquè em prenen un futur amic, un company de fatigues, un mamífer de 4 potes amb qui jugo i empaito, que em mira estranyat si li faig llengotes. Els gats em fan buscar allò que em manca : solvència, independència, barrudesa, sinceritat a tothora. A canvi, en tinc 2 de nous: un de vell que em bufa així que obro la porta, però es menja tot el que li poso; i una de vella, que està més arrugada que una pansa, i que tampoc desafia el ranxo sec i no l'escampa per terra, perquè pertany a la jetset-vinguda-a-menys felina del meu poble. Igual que la cançó dels Depeche Mode, que pateix d'ironia per no caure en la nyonyeria. I a fe que se'n surten prou bé.

PD. Versions per a la crueltat:
        1. En fan pinso per altres gats, versió "Soylent green".
        2. En fan bufandes per a la jet set humana.
        3. Els entrenen per estirar de trineus a la Sibèria, com a mostra d'intel·ligència superior envers els huskies.
        4. Fan d'intèrprets de gats de carrer al Marroc, Txèquia, Romania i Ucraïna.
        5. Els envien a l'altre barri després de tota la sèrie de dibuixos "Gat i gos".
        6. Són els tastadors oficials dels Friskies, que diuen envia més gats a l'altre barri que les vaques ultraplutòniques del Japó. I acaba donant gat per llebre. ( enllaç només per als que estigueu ben bregats en l'idioma del bard anglès )

Bé, si voleu deixar un RIP per al meu desaparegut DJ, sisplau, feu-ho sense tocar cap vegetal que comença per P.