Què volen les dones?

Sí, què volem les dones? Doncs de vegades un vestit que ens faci visibles, que ens posi els ulls dels altres a l'escot i al cul, que ens digui que estem vives i ens agradi que ens ho diguin. Per això, jo, que parlo del que em dóna la gana sense ofendre a ningú, he traduït aquest poema d'aquesta dona genial, la Kim Addonizio. Dedico aquest apunt a la Cristina, que m'ha fet veure la vida d'una altra manera.

QUÈ VOLEN LES DONES?

Vull un vestit vermell.
El vull lleuger i barat,
el vull ben tibent, el vull portar
fins que algú me l'arrenqui.
El vull sense mànigues ni espatlla,
aquest vestit, perquè ningú hagi d'endevinar
què duc a sota. Vull caminar pel
carrer, pel davant de Thrifty's i la ferreteria
amb aquelles claus lluents a la finestra,
pel cafè del senyor i la senyora Wong i els seus dònuts
del dia abans, pel davant dels germans Guerra
que llencen els porcs del camió al carretó
i se'ls carreguen a coll pels morros llefiscosos.
Vull caminar com si fos l'única
dona del món, i pugués triar.
Vull aquest vestit vermell ara mateix.
Vull confirmar-te
les teves pors més absurdes sobre mi,
que vegis què poc m'importes tu
o res més excepte
el que jo vull. Quan el trobi, arrencaré aquest objecte
del seu penjador com si triés un cos
per parir-me a aquest món, gràcies
als espasmes i als orgasmes, també,
i el portaré igual que porto la pell i els ossos,
i faré que m'enterrin
amb aquest cony de vestit.

Montserrat Aloy i Roca
13 de juliol de 2011