Ves al contingut principal

Poètica, lúcida.

Hi ha dies que voldria
ser
només algú en superlatiu.
Llavors, l'impostor de mi mateixa
no em sabria interpel·lar tan bé
ni des de tan amunt
que podria donar-me noms
molt poc adients.
L'orgull al qual
jo vull pervertir
degota cada nit
el dolç verí de la confiança,
i amb la cera pròpia
se'n fa espelmes i palmons.

Del meu llibre, una versió poètica de la humilitat i l'enveja, la supèrbia i la caparrudesa que sempre em ronden, cantant al meu voltant. L'intent de ser humana em fa acostar-me al mirall i em diu: "Avui, com ahir, ets fràgil però valenta." Em netejo l'ullera i surto al carrer.

Comentaris

  1. Cantireta, no acabe d'entendre què vols dir, però et diré una cosa. El poema m'agrada però el títol de l'escrit no. Crec que el número 44 ha eixit ja massa vegades. Per molts anys que passen, sempre hi haurà coses per fer, així que, fes-les i oblida't del número.

    Abans de fer aquest comentari, he llegit l'escrit que has fet després. No puc fer menys que enviar-te una abraçada ben forta d'ànims i desitjar que tingues molt sort en tot, que te la mereixes.

    Ah! els peixos que tens a dalt s'han fotut tot el menjar que els he donat.

    ResponElimina
  2. una molt bona reflexió montse, som humans i això comporta ser canviants, imperfectes ...

    ah, i moltes gràcies pel teu comentari al meu errant..
    braçades!!
    j.

    ResponElimina
  3. "ets fràgil però valenta" m'agrada molt, no sé on he llegit d'una dona que era fràgil i forta alhora.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX