I no, amb 4s...

Ancorada durant 365 dies en les cadires de l'edat que no seu cap lloc. Massa jove per a la cinquantena, massa tard per ser vista com a jove, llunyana de les jubilacions, lenta per als rierols pacífics, ardent per als huracans caníbals de l'equador. Perspicaç cap a la meitat de l'edat humana, que encara dubta entre el melic i l'engonal. Sagí a dojo per enfonsar l'anorèxia mental dels que pensen a les saunes, cervell apte per a la sang i el fetge aliens, eròtica del poder del bolígraf enfonsat en el sexe heterosexual, bec en l'aigua dolça de records enverinats, somnio humida que navego per canals vençuts per aigües llefiscoses a Venècia. Moc el cul en carrers amb homes que miren davant i darrere d'aquesta edat bessona, com les galtes que encara són rosades, com els ulls miops que entrelluquen el perill en franges d'edat dividida per 2, com les arracades que són motiu de conversa amb estrangers, com els llavis que enceten somriures de complicitat en llengua única forastera. Tambors llunyans en un cor encara salvatge, que domestica l'alè propi i estrany i el teixeix, pacientment, fins a convertir-lo en poema i edat. $$, %%, &&, ??, ¿¿...44. Un cop vaig entendre que jo no era tothom, que tenia veu pròpia, el meu nom precedeix les cèl·lules que es van quedant pel camí. Queda el rastre del producte, queda la mà i el senyal.