S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 16 de novembre de 2014

CALVARI

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

"Sinyora Dolós.....sinyora Dolós....!!! Vingui, vingui....!! Corri!!!" La sinyora Dolós deixa de marcar xifres a la caixa registradora, es treu els mitons que la resguarden del fred i dels penellons, es mira amb recança l'estufeta de sota el mostrador i s'apressa per a veure què li passa a la Consol. Des que la Consol ha entrat a treballar a la ferreteria "Calvari, La Clau" que només hi passen coses estranyes. Un dia una torradora va treure unes llesques de pa integral ben torrades del seu interior. La melmelada va córrer a càrrec de la Consol, que va convidar la Dolós a esmorzar. "Vingui, sinyora Dolós, guaiti....quin goig...." Ja ho sap prou, que la Consol viu sola i que la nevera de la seva cuina té uns paquets molt sospitosos amb una flaire a ranxo de gos que tira d'esquenes. La Consol també sap que la ferreteria està expirant, que els envien cartes amenaçadores (no arriben mai al seu destí, ni al taulell, totes les cartes passen un control exhaustiu fins a les mans venoses i blaves de la Dolós) i que els del banc ruixen amb arsènic els racons més foscos de la ferreteria, per si als escarbats se'ls acut menjar-se les últimes existències de sabó, o a les formigues viure dins d'un hule de fa mig segle. I a pesar de tot això, i de la migrada llum que entra pels vidres enteranyinats de la ferreteria, cada dia hi ha una raresa digna de ser comentada durant 3 minuts i escaig. Aquest matí, mentre la Consol endreçava uns setrills que el traspassat pintor Subirachs havia encarregat per un dinar a casa seva, i que mai havien tingut l'oportunitat d'amistançar-s'hi, una estufa catalítica s'havia engegat sense que ningú se li atansés. El quadre on es veu el pare de la sinyora Dolós (ambdós patien de torticoli) ha quedat penjat perfectament, i la cara del pare de la propietària transmet alleujament. La taula dels esmorzars (tasses esquerdades, sucre amb mosques fossilitzades, culleres rovellades, ganivets que no esmolen ni l'enginy d'un TN post-apocalíptic) està parada per a rebre-les. La Consol està acostumada a fer i deixar fer. La feina és un mal menor, tenint en compte la vida que l'espera quan arriba als 45 m2 del 4rt pis sense ascensor i habitat per amics amb demència i discapacitats vàries. Ha esgotat tots els trucs de màgia que se sabia. Ha demanat sisplau-perfavor als del banc que esperin un dia més, un sol dia. "Dolós, què fas que tardes tant?"  Dolós s'acosta a mirar aquella taula pantagruèlica, amb espelmes i pètals de rosa. "Olora...te'n recordes?...ara fa tant de temps...." Tanca els ulls amb força.

Al diari, els feligresos del bar del davant llegeixen en veu alta: "La Ferreteria "Calvari, La Clau" ha tancat definitivament les seves portes el divendres 21 de novembre de 2014. A l'interior s'hi ha trobat els cadàvers de les propietàries amb un fort cop de martell al cap. Els investigadors escorcollen la ferreteria per a trobar l'arma mortal, de moment sense èxit ja que era completament buida d'existències en el moment de trobar-hi els cossos sense vida."

PD. Clau reblat per a la participació d'aquest mes a Relats Conjunts.

32 comentaris:

  1. Explicació a tanta dissort: som al mes de les ànimes, fantasmes, súcubs i ectoplasmes diversos. Si els colls o els quadres els van trobar dreçats, a les parets antigues (¡tants anys d'existència!) bé hi ha d'haver una mà silenciosa que rebli la feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un acabament generós a tant de patiment.

      Gràcies, padrina. :-)*

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies, maco. El teu apunt de la pluja també.

      Un petonet!

      Elimina
  3. Que algú es pregunti on van anar les existències ;)

    ResponElimina
  4. Dues protagonistes i la inquietant manifestació de mans invisibles que semblen governar el dia de dia de la inexorable degradació d'un negoci.
    Fantàstic el gir que ens porta del resclosit interior a l'exterior, o millor dit a un interior oposat, des d'on els fets es contemplen no a la llum de la proximitat, sinó de la mediació de mitjans de comunicació.
    Un relat on tot sembla estranyament quotidià i esotèric alhora, aparentment proper i en canvi ple de racons i punts negres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard... gràcies per aquest comentari brillant. Dedueixo que t'agrada...;-)

      Abraçades!

      Elimina
  5. Pobres, després d'un àpat que ja ni devien recordar quin gust feia el què menjaven, algú se les carrega...Quan he vist la taula tan ben parada he pensat en algun esperit solidari, però el final m'ha descol·locat...Un bon relat!
    Petonets.

    ResponElimina
  6. "Calvari, la Clau", algú té la clau d'aquest calvari??

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tenia jo, però com que era feta de paper l'he dissolta en llàgrimes.

      Elimina
  7. Final tràgic o alliberador. Millor tràgic i alliberador. Inquietant, molt inquietant, aquest relat, cantireta. Hi poses una màgia fosca que embolcalla... un aplaudiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Els aplaudiments ressonen en la buidor... "Dolós....Dolós....!!"

      :-)

      Elimina
  8. Per si un cas no aniré a comprar a aquesta ferreteria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Albert, ni la pols pots comprar. A no ser que te la regalin :-)

      Gràcies per passar, maco!

      Elimina
  9. Un relat on el dia a dia està farcit de misteri.





    ResponElimina
    Respostes
    1. :-) -:) Ç:) :-&) @:-])
      .
      Tots aquests sinyors se m'han colat per saludar-te

      Elimina
  10. Amb un nom com el de "Calvari" ja és veia venir que anirien maldades. MOLT maldades amb crims misteriosos i tot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No crec que Jesús hi tingués a veure. Lo Gólgota els quedava lluny...

      :-)

      Elimina
  11. Ja no patirà més.
    No es una mala mort.

    Petons.

    ResponElimina
  12. Sigui qui sigui, s'ha defensat amb les ungles. Llàstima de les propietàries...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les propietàries van ser les primeres a desaparéixer. És una pista.

      ;-)

      Elimina
  13. Bravo! m'he divertit molt llegint-lo encara que acabi malament o ves a saber potser acaba bé....estarà en el paradís de les ferreteries sense cap calvari

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ambivalent. Per al local és una pèrdua i alhora un guany, ja que el banc no els pot perdre res, ni carregar contra les propietàries.
      Per a les propietàries..bé, ja ho esbrinaràs!

      Un petó al nas! :-)

      Elimina
  14. Que es diguin Dolós i Consol és molt simbòlic per aquest final. Tot i que si les seves ànimes han de vagar eternament per la botiga ja podrien haver anat a un lloc millor, pobretes. Posa-li el Ritz.
    Salutacions!

    ResponElimina
  15. Quin calvari de botiga, amb molts dolors i pocs consols. Existències inexistents, això ho veig més negre que la ceràmica de Verdú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un altre sinyor que té molta matèria gris.

      ;-)

      Elimina
  16. El final m'ha deixat pensatiu, mira que si ha començat una rebel·lió dels martells i les eines.
    M'ha agradat el teu relat, ple de misteri i màgia.

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!