Ves al contingut principal

OTTO,DE ZURICH

Vam ser amants des que ens vam conèixer. No em vaig a preguntar massa coses per la por de saber, imaginar i patir al mateix moment de saber. "Bukowski", em va dir, "quan llegeixo." Per tant llegia a Bukowski. Almenys hi havia un punt en comú entre nosaltres. N'hi havia un altre, que sonava a alguna cosa com en Nick Cave a 160 rpm en un Sònar que cap dels dos havia tingut sort d'encertar. Un matí del qual en tindria només paraules desagradables, més que surrealistes. Els papers que havia d'entregar puntualment s'havien clonat 3 cops, amb petites variants en la lletra petita del contracte; el dinar ho va ser tot excepte gratificant: bledes sense sal, peix en salsa copiada de "El Exorcista", macedònia que res tenia a veure amb aquelles nenes tan eixerides que cantaven a la TV# (quant de temps en feia, ja?) amb sacarina a terrossos...ecs...i els flams que m'havien promès flotaven damunt d'una merenga que deia "porta un biombo i fem un mènage à trois" a un altre desgraciat que amb una barba de tres dies havia tingut sexe més sovint que jo, això era ben evident. Hagués pogut demanar meló, treure la llavor amb parsimònia amb els dits i enganxar-se a la pell, olorar-la i gratar dins de la carn...fer amb la síndria una celístia de pigues a la teva esquena...Raïm, cada gra un petó ran de llavi, el most més eròtic és dins del teu somriure. Saps? Ara ja no pot ser. Amb la factura dels 25€ que em corsecaven els fons de les butxaques vaig dirigir-me a trobar-te, tu, Otto, que deies ser de Zurich, allà a la verda Suïssa, allà on tots són rics i avorrits. Tanta neu tenen que ni relliscar sobre sec saben. Vaig pujar en un tren fins a Zurich, vam fer l'amor dins dels lavabos de l'estació, i al cotxe que ens duia a l'hotel, i a l'ascensor entre pisos vaig tenir un orgasme que clamava als 4 cantons d'aquell país en què jo no trobava res per a fer-me'n ciutadà. L'hotel el vas pagar tu, i els sopars vora el llac, i la passejada en...osti, ara no recordo si era en cavall o en camell. Vaja, que quan te'n vas anar i jo tornava a la normalitat un recordatori al mòbil em va desvetllar...sí, vés, ara vés al Zurich, i digues-li que fa tard, que havíem quedat el mes passat, i que si costa tant dir mentides per un forat omplert de gemecs i carícies...Vaig veure't entre la multitud asseguda. Un calfred humit es feia serp entre els pits i les cuixes. Casomtot, m'agrades tant....t'he fet heroi dels meus somnis eròtics en què reps medalles per ser gimnasta en terrenys força llefiscosos sense perdre el centre d'atenció...Vaig recordar les línies de Safo, 


Ben fet que hagis vingut, perquè em tornava boja
per tu, em febrejava el cor bleït per l’ànsia. 




Amb un somriure ben ample i una samarreta ajustada al moment, i uns sostenidors blancs amb punts negres que duien una randa negra en el lloc adient, la roba que t'agrada veure en la intimitat, em vaig apropar a tu, Otto de Zurich. "Bist du Otto vom Zurich?" "Nein, ich tut mir leid". Sí, ara nega'm tots aquests dies de... ostras, ja m'he perdut...Otto? Kein Otto?
  "Trobem-nos fora de l'Hotel Cumulus, allà on et vaig amagar per anar a la sauna al soterrani, i dins de la piscina gelada vam fotre el millor clau de la nostra vida d'amants errants". Et busco en totes les cares d'aquesta ciutat al nord de Hèlsinki, aquí a Hämeenlinna on tot és glaçat excepte els hotels i tu, on Sibelius s'inspirava per a escriure...què cony, que això és un muermo si no portes tres vodkes al damunt i ningú balla tot i ser Halloween, i mira que el paio que cantava al pub estava bo i em recordava a tu per l'alçada de les circumstàncies en la nit de lluna plena més poètica que recordes. Fot fred. Vols venir, ja?

"Otto?" "Kyllä. Siellä". Em bota el cor en saber que hi ets. Entro on m'assenyalen. Ets un caixer automàtic. Un puto caixer automàtic. 

Satellite Call by Sara Bareilles on Grooveshark


PD. Darrera participació al moment "Quedem al Zurich?" .I aquí, per com està la cosa.

Comentaris

  1. Un exercici d'acrobàcia verbal de nou aquest relat teu, un cop més un veritable exercici, una pirueta, que juga amb consonàncies, polisèmies i falsos amics lingüístics.
    Ale-hop! Del Zurich ciutat al Zurich cafè i cap al nord d'Hèlsinki... Per a amants de les llengües. Per a amants en general.

    ResponElimina
  2. Un final que et deixa mut! El que diu l'Eduard defineix a la perfecció el teu relat, ho afegiré a la presentació. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, la teva gentilesa viatja fins a tocar-me la pell i esborronar-la.

      Una altra, de ben llarga...

      Elimina
  3. Tens raó: macedònia xopa de, posem-hi, xartrès verd, que fa graduació capaç de suportar la nevada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots els tons de verd m'escauen. Em fan més viva del que diuen que sóc.

      petons...

      Elimina
  4. Quan apassionament en aquest escrit. S'ha de llegir 2 vegades. Amb plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig néixer així, Xavier. Gràcies per llegir i rellegir-me. Dedueixo que tu també n'ets.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Vaig procurar que aquest darrer fos el millor de tots. Sóc perfeccionista, i alhora molt sensual.

      Defectes literaris ;-)

      Elimina
  6. Ens portes per un tobogan eròtic que déu n'hi do! Però això del caixer automàtic no sé si ho he acabat de pillar... és l'aterrada del tobogan?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una caiguda freda, en un idioma semblant al català però sense la metàfora de la ç i la l·l. Diguéssim que les ä, i les ë, i les ö (pròpies del finlandès, suec, alemany) són vocals amb dièresi. Els punts damunt de les vocals poden imaginar-se com la neu, però un cop les has escrites semblen neu, que glaçada deixa de ser romàntica.

      espero haver-me fet entendre... un petó...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX