AFERRAR-SE
La pedra es fa sorra. Els cèrcols més tossuts cauran com les pestanyes caduques en els ulls sense vida. Les torratxes, als nostres peus; els ulls vigilants dormen sense recança de tenir-nos pintats als balcons. Ens podríem fer de ferro, com escarpes els braços que ens emmotllen l'un en l'altre. Aquest aire que no és de sucre ens venta. No sé dir-te res que valgui la pena. M'agafes la cara entre les mans i em fas un altre petó. Si no m'abraces ara, sortiré volant...
Aferrar-se sense presses,
ResponEliminatastant els sentiment de l'altre,
assaborint el caliu
que fa que dos no marxin.
Moltes gràcies, nina!
Ferrades o aferrades o abraçades ben fortes!!
PS:En arribar a casa, volarà amunt cap el blog.:)
Doncs que l'abraci, no pot ser això de que surti volant, cal posar-hi remei!
ResponEliminaSí, però no podrà sortir de la vinyeta.
ResponEliminaque bonic, cantireta, però que bonic...
ResponEliminat'abraçarà i en tot cas sortireu volant els dos
ResponEliminaQue l'abraci, que l'abraci, que l'aire no és de sucre... (d'on traieu aquestes imatges, els poetes? flipo.... ;)
ResponEliminaPrimer que l'abrace, i després que prove de volar. :)
ResponEliminaCoincidisc amb novesflors: hi ha abraçades que, més que evitar que volem, ens donen ales...
ResponEliminaEn tot cas, boniques paraules, com sempre :)
No sóc de llegir poesia, reconec que el poema supera les meves capacitats. Sona bonic, això sí :)
ResponEliminaAi quin gust tornar a llegir paraules amb aquesta empremta de la Terra Ferma.
ResponEliminaOh, que bonic!
ResponEliminaAra falta saber si es decideix a fer l'abraçada o surt volant...
ResponEliminaAferradetes.