SÓC UNA ARRACADA
Arracades d'"OH!" |
Enroca't. Enrosca't. Fes-me traus de bava al coll i a les orelles. Que la natura s'embadaleixi en veure's tan fidelment reproduïda en mi. No creguis que l'òxid em desmereix... tot, per efecte de l'oxigen, es fa memòria...i tu i jo no serem més joves per respirar, però abans, trena'm totes les síl·labes que em vesteixen. Si em mires bé, sóc lira i sóc parra: de la paraula depèn el meu so (algunes paraules tenen el do de fer-nos una mica històrics en l'univers), i del vi que compartim a taula ens el bevem en cada plec de pell que estimem. No facis cas de les llunes, totes diuen mentides: ens atrauen i ens amaren d'aigua en la platja de la vida. Desitja que tots els ulls siguin per a tu i sospira perles, admiracions del cos nu, la joia.
Bon joc de paraules amb "joia"!
ResponEliminaAquestes confondrien a la mateixa natura
ResponEliminaLa joia de viure convertida en lírica poètica!
ResponEliminaDes del Far, brillen com a perles les ones de la mar...
Potser no saps que...
ResponElimina"Ets plena d'olor
les arrecades fines
com les glicines"
Bona tarda Cantireta:)
Una joia inspirada en la natura, un regal de tardor...
ResponEliminaPetonets de capvespre.
Una arracada no.... ets una joia! ;)
ResponEliminaLa joia d'un home o d'una dona rau en no fer gaire cas a les llunes, de fet una parella s'avé perfectament si no els hi fa gaire cas.
ResponEliminaLa joia de tenir una dona, en aquest cas la meua és que només tens, tinc ullls per a ella, així ho veig en el teu poema, prosa poètica, que dones la importància al teu home més que a cap altre o altra lluna.
Una abraçada
Vicent
El més important és el que rebem siguin quines siguin les llunes, o com giri l'univers. Sentir en cada plec de la pell l'essència de qui estima, res millor!!!
ResponElimina