PONIEGU (50è aniversari d'una coral)

Avui la coral infantil Mestre Güell celebra, amb un concert de cloenda, els actes del seu 50è aniversari. Jo, entre altres ex-cantaires, estaré entre el públic i després a l'escenari. Aquesta meravella en serà una, de les 3 que cantem. Espero que us agradi.



Cantar…com si fos fàcil. Mirar-se’ls de lluny, com procurant fer-se invisible, com si fos possible no formar part del grup un cop has començat a emetre sons. Ja no ets tu, ets una campana que vibra, un diapasó que sap calibrar la diferència entre el semitò i el bemoll, entre l’alegria i la tristor. T’aprens la música com t’aprens les taules de multiplicar, ara diem “cavall”, ara “cadira”, ara “esquirol”, i la lletra entra suaument, com les carícies dels pares abans de dormir dins del llit, com els rajos de sol a l’hivern, sense fer soroll, i s’hi queden. La música es complica, i la lletra esdevé poesia (ah, no ho sabíeu?, sempre en són, de poetes, els músics…) i tu creixes entre els compassos i els teus companys de cor. Tenies 5 anys al començament, després són 7…9…i marxes de casa, un cap de setmana, amb les partitures al cap, a cantar prop de Barcelona. “He vist el mar, i la Rambla, i Colón!!”, dius per telèfon, emocionada, als pares, que reben la trucada com si la fessis des d’una estació espacial. Als 12 et donen una flauta i t’encarreguen una missió: cuidar-la, netejar-la i bufar-la. Per treure-li els mals esperits…els teus i els del món. No hi ha volta enrere. Saps cantar, saps llegir una partitura, saps com tornar el vent en melodia. Has après a treballar en equip, a prendre decisions, a dirigir i a respectar els companys i a fer cas a la persona que dirigeix. Sí, FELICITAT és la paraula. Per a mi, cantar i fer música són la felicitat feta realitat. I, com va dir Shakespeare, “Si la música és aliment de l’amor, doneu-me’n un excés, de manera que, sadollant-lo, l’apetit pugui emmalaltir i morir.” Gràcies per haver-me deixat experimentar tantes coses.