11*365

De la Remei, que en sap tant...

Bastir una paret, que arribi al sostre i s'hi mantingui. I els ràfecs ben fets, que de les finestres es vegin els pardals i les pedres que anomenem romànic. Des de la porta cridar els gats pel seu nom i per altres que no són aptes, trepitjar fort la mort ja enterrada i forjar els panys sense fusta ni clivella, no som porticons per cloure'ns a res que no sigui VIDA. 
Feliços 11, fill, feliços tots els anys que ens fas més savis. 

PD. He posat aquesta cançó al blog perquè al plançonet li encanten els Ac/Dc... Ah! A sa mare també ;-))