AMISTAT DE MARBRE
 |
| Del meu "impossible" David...ho aconseguirem! ;-)* |
Forjar, a poc a poc, una amistat de marbre.
A la contra, sempre a la contra,
els elements erosionant els gorgs de l'ànima.
Escolta el dolor de l'aigua en alentir
el seu curs, llicenciada de l'espadat
que l'obliga a caure. Tinc a mà el cisell,
dorm l'ideal a l'abric de la matèria.
He trobat adient aquest text per tantes coses que visc, i en tants amics que conservo. Alguns són telèfons amb veu (algunes de molt ben timbrades, de les que estàs 45 minuts com en un forn de paraules, coient-te a foc lent i refent-te...), correus amb frases que emocionen i fan somriure, whatsapp amb aclucades d'ull (l'esquerre, inevitable)...Alguns, els més sortosos en els temps que corren, són pell i carn, plat i cobert, aigua i vi, cafè i sucre, nit i dia de la meva vida. Aquest text meravellós pertany al far a trenc d'alba. La música, l'he manllevada amb el gust exquisit de l'Enric. Jo només hi poso el cor, i el desig de que comencem bé la setmana. La passada va ser molt dolorosa per a la pau mundial. Gràcies per tantes coses, ulls que em llegiu i mans que deixeu empremta en el meu cervell.
Potser sí que és això que diu l'autor, el nom del poeta que no es pot veure pel mal d'estar sobreimprès en fosc... quina funesta mania, la de no deixar que es llegeixin els textos... I hi ha tants blogaires, revistes, etc que no permeten llegir, quan el que haurien de mirar és comunicar amb els lectors... Però vaja, es creuen el súmmum dels disseny i ells es perden l'atenció.
ResponEliminaEl dia és radiant, aquí davant del mar. Els barcos esperen amb paciència el torn d'entrada a port, i jo saludo la Cantireta amb un somriure, ¿em pots veure?
Esmenat (hi pensava mentre escrivia...de vegades fa feresa veure el text sense llegir el contingut)
EliminaEt veig. I t'enyoro.
Muacs!
Tenim moltes esperances en aquesta setmana.
ResponEliminaDiuen... prò les que jo tenia les hauré de reproposar.
EliminaNo me faços cas. Sispli.
Amistat de marbre...
ResponEliminaSi.
Freda i amb morts darrera.
Petons.
Tot mausoleu també té una amistat freda amb el lloc que ocupa.
EliminaEn fi... petons vius!
cada setmana és única, per alguna raó a l'altre, però el més important és que en podem ser protagonistes feliços
ResponEliminaOi tant, xiquet. Sempre hem de procurar fer bé el paper dalt de l'escenari...
EliminaGràcies, Cantireta, per esmentar el meu poema. És un plaer que ho facis. Comentar, només, que res tinc a veure amb el fet de mantenir el meu nom en l'anonimat. En el meu bloc està al descobert i la lectura de tots els texts és prou clara. Tampoc hi veig la relació entre el marbre i els morts darrere. En fi, ho dic pel que pugui ser...
ResponEliminaDe totes maneres, gràcies mil. Ens visitem poc darrerament i recuperar el contacte és bell.
Abraçades, des de El Far.
He esmenat el text. Qui vulgui llegir més haurà d'anar-hi mitjançant l'enllaç. El text ara és visible a totes les diòptries havudes i per haver. La mort està tatxada.
EliminaGràcies per passar. Jo també trucaré, quan pugui.
Estic segur que aconseguirem sortir de l'armari de les emoticones de whatsapp, Montse... ;)
ResponEliminaGràcies de nou per il·lustrar aquest poema tan maco amb una imatge meva. A més, m'has fet descobrir aquesta cantant que no coneixia i a la que ja he spotifyat... XD
Petons i abraçades!!!
M'agrada el poema. Vaig a a casa d'en Jordi, per fer-li una visita. I la foto, tan bonica.
ResponEliminaI per damunt de tot el cor que hi poses, se'l sent bategar. I m'emociona.