Naufrago, "De blanc setí"

Tinc una obligació amb la poesia i la realitat. He conegut una dona i m'he enamorat del que diu, del que escriu i de com és. Ella viu en aquest bloc, es diu Sandra D. Roig i aquesta exquisidesa que ha creat, per a mi eterna, dolorosa i alhora humana, es diu "De blanc setí". Sisplau, llegiu mentre respireu, sospireu i lligueu-vos amb una cordeta vermella després. No voldria pas perdre-us per res del món. Ni a tu, nena, per aquest llenç blanquíssim on el desig pot néixer i alhora morir. Un petó molt fort.

NAUFRAGA

T'ancores
a ple onatge, quiet.
Em cerques l'esguard
per retenir-me cada instant
en la memòria.
Les retines meves,
fonent-se,
són una clariana de cel.

Per què em vols naufragar?

VINE

Vine amb mi,

amaga't,

serem minvant

en quart creixent!

Macera'm la pell

humida de tant besar-la.

Fes-me el mugró d'espart.

Esclata'm les plomes.

Farem dels llençols

la cabana

on no t'angoixi la fi.

L'ALBADA

La finestra

traça una aurora al rostre.

Obres els ulls en tres temps.

T'adaptes a l'eclipsi.

Un brot de somni cueteja

i resplendeix,

- escuma, bany i espelma -.

Duc una albada entre les natges.