Ves al contingut principal

Deux, doucement.


Amb un fred intens de començaments de gener, en Humphrey li digué  a la seva companya: "Tu creus que colarà, que marxem així de la pel·lícula? Pensa que més enllà hi ha els Camps Elisis". I ella respongué: " Sempre ens quedarem a París. Aixó és el principi d'una llarga amistat." De fons se sentí: "Talleu! És bona!", però ells ja s'havien perdut dins la boira.

Comentaris

  1. Moltes gràcies per la teva participacíó, Cantireta!

    ResponElimina
  2. Preciós final d'una bona pel·lícula, i és que caldria que hi haguera més amistat entre un home i una dona, per a que aquests tingueren uns altres papers més adients als temps en els quals vivim. No es pot suportar la posició d'esclava de la dona en quant a la relació lliure entre home i dona. Tot i que és part de la vida, m'ha agradat un bon remake de Casablanca.

    Gràcies per passar-se pel meu bloc i me l'apunte als favorits el seu, fins arreveure.

    Una forta abraçada des de València.

    Vicent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX