Deux, doucement.
Amb un fred intens de començaments de gener, en Humphrey li digué a la seva companya: "Tu creus que colarà, que marxem així de la pel·lícula? Pensa que més enllà hi ha els Camps Elisis". I ella respongué: " Sempre ens quedarem a París. Aixó és el principi d'una llarga amistat." De fons se sentí: "Talleu! És bona!", però ells ja s'havien perdut dins la boira.
Molt bo cantireta! Original!
ResponEliminaMoltes gràcies per la teva participacíó, Cantireta!
ResponEliminaFantàstic!
ResponEliminaPreciós final d'una bona pel·lícula, i és que caldria que hi haguera més amistat entre un home i una dona, per a que aquests tingueren uns altres papers més adients als temps en els quals vivim. No es pot suportar la posició d'esclava de la dona en quant a la relació lliure entre home i dona. Tot i que és part de la vida, m'ha agradat un bon remake de Casablanca.
ResponEliminaGràcies per passar-se pel meu bloc i me l'apunte als favorits el seu, fins arreveure.
Una forta abraçada des de València.
Vicent.
Senzillament, genial!
ResponElimina