De l'amor i la gent

Ahir vaig retrobar dos éssers humans increïbles, dos resilients, dos caps ben moblats als quals el destí i la xarxa del Paul Auster ha reunit i ha fet que s'estimessin. La vida no els ha tractat gens de bé, tenen l'ànima ferida des de fa molt de temps i ressentiment envers els que els han fet mal. No saben si s'han d'estimar o rebutjar-se, no saben si el món els ha de tractar bé o els ha de deixar de banda. Ells són els que salvaran el món, ells són els que caldria escoltar per a saber què vol un infant, un adolescent. La idea la tenien clara, ells no van rebre la pràctica adequada. I se'n surten, cada minut que viuen els fa encarar la vida en positiu. S'estimen, i jo els admiro.
XeXu, la meva vida no és gaire fàcil. Tinc forats econòmics, un nen que és més bebè que nen, una adolescent, i una autoestima que no sap si llençar-se al riu o beure's una garrafa sencera de rialles histèriques per acabar amb el dubte. Però sé que amb el temps un se'n surt. Jo hi vaig ser 2 cops, al pou, i creu-me, l'amor i el donar et treuen dels forats més foscos. No seré la més adequada, ni la més sensata, però estimo veritablement la gent que s'ho mereix ( i sóc primmirada, a més ). Truqueu, sereu atesos en la mesura de cadascú. I gràcies a tots pels comentaris.