PARADOXA

Visc dins teu. No saps la joia de torbar-te amb un somriure, i desfer els maleficis de la por. Érem savis en veure'ns de prop, excel·lents matemàtics del recompte de besos, algoritme de la pell cavada. Farina del nom, i el sol que té nom de dona. Deixo reposar el record a la lleixa verda, el seu perfum em roba la son, però mai pot ser sempre primavera. Paradoxa de l'amor intens, que és combustió i alhora matèria primera.