Ves al contingut principal

SUDANELL...PER FI!!

Doncs caldrà començar per algun lloc, oi? Doncs bé, per perdre'm. A l'alçada del Decathlon me semblava que m'havia de desviar cap a l'esquerra, però no ho vaig fer. Truco al Joan, desesperada perquè pensava que m'esperaria amb un ganivet d'espetllar ovelles.... Me diu cap on he d'anar, i que a més encara no hi ha ningú, que vagi fent. A l'alçada d'un poble gran (Albatàrrec) em vaig aturar per consultar el GPS (gran paper suat) que anomenem mapa. Un home em mira bé fins on arriben els seus ulls i em dóna les indicacions per arribar a Sudanell. Cau la justícia divina a Lleida, es poden coure ous ferrats dins del meu moneder. Llegeixo el rètol i m'enamora el poble. Ara cal trobar un lloc on deixar el vehicle per a que no molesti. Vora el canal és un lloc adient. Tris-tras, me'n vaig cap a la plaça en qüestió. Dues persones me veuen acostar i els semblo tan decidida que creuen que sóc de l'organització. Doncs no, jo sóc la Montse Aloy. I em somriuen, i ens presentem: són la Núria Niubó i el Marc Torrent. De Lleida! Truquem al Joan: "Ei! Ja sóc a la plaça! Hi ha dues persones més que et volen veure! Que véns?" Ens abracem. Per fi!! Després de múltiples gemeils, de 5 trucades i de comentaris creuats als blocs...ets real!!
Realitat crua i dura: no fem lo recital amb els músics. Porten massa cervesa al cos per fer-mos cas. Ens desviem a l'esquerra (no, lo Zapatero no sap on cau Sudanell) i anem a una altra plaça més guai, amb cadires per als que escolten, micro per als que parlem, taula de so (quin lujo!!) i aigua! Entre que fem i no fem, tinc temps de posar-me una samarreta i pantalons no suats. Veiem que tot comença a bellugar-se. Els nostres espectadors són els estadants del centre per a discapacitats psíquics Casa Nostra. Tenim molta sort: van ser molt amables amb nosaltres, pacients, educats. Nens que juguen a empaitar-se, pares que parlen lluny, gent que passa...Repartim els punts de llibre que hem creat tots dos amb l'ajut de la muller del Joan, que és qui ha fet els dissenys.

I ara sí. Passa el temps, cal començar. Llençar-se...Els versos estan a punt de solfa. Dos poemes per cap, música al mig, i dos poemes més... Decideixo il·lustrar amb exemples els poemes abans de recitar. Sóc profe per deformació professional. El Joan s'hi apunta. Hi afegim la Núria, que ens recita a tots dos, i el  Marc, que ens deixa amb la boca oberta amb un poema genial sobre un dictador (properament aquí, ho prometo). En Xavier Macaya volta per allà. Ha de tocar després, és el profe de violí del Cinto, el germà del Joan. Ell, emocionat, també forma part del recital. Ha fet possible que ens trobem allà, a la 2ª Festa de la Música a Sudanell. Explico al públic com ens hem conegut, la gent somriu, el Joan i jo som feliços. Objectiu complert!! Per celebrar que encara ens dura l'eufòria anem a fer una cervesa al bar "El Racó". I ens hi estem una bona estona. I acomiadem la Núria i el Marc amb abraçades i promeses d'anar a Lleida a veure'ls. I a recitar-hi en el seu local. Amb en Joan continuem fent-la petar (em costa poc, trobar tema de conversa ;) ) fins que l'estómac i la sensatesa me diuen que he d'enfilar la N-II cap a Verdú, terra argilosa que ha bastit la cantireta. Una altra abraçada. Un somriure de comiat. Una promesa de veure'ns i recitar junts. Quin dia, el de Sudanell!!
La foto dels que tocaren el cel, aquella tarda. La cantireta porta els cabells curts i ulleres de color vermell.

PSST... Mos lloguem per fer altres recitals, lo Joan i jo. Paguem abundosament amb la nostra simpatia i els nostres poemes. Contacte, aquí per al Joan  o aquí mateix, a ca la cantireta. Gràcies per la paciència...

Comentaris

  1. Gràcies a tu per compartir aquesta vivència, guapa.

    ResponElimina
  2. I mira que em queda aprop Sudanell.... i jo sense enterar-me'n!! ai, ai.....

    ResponElimina
  3. Quina emoció per com ho expliques, gairebé ens hi fas presents!! Felicitats

    ResponElimina
  4. La samarreta que portes m'agrada! no és heavy heavy però és xula, me la deixaràs el dia de l'èxit??

    ResponElimina
  5. Les lletres, la paraula és una manera, la més humana i universal d'ajuntar homes, dones i pobles i de tant en tant fins i tot algun animal, perquè la paraula és divina.


    Vicent

    ResponElimina
  6. Ja veig que Sudanell ha passat a ser una nova Meca blogaire!

    ResponElimina
  7. Estàs tope xula amb aquesta camiseta i les ulleres!
    M'alegra que hagi anat tan bé el recital, encara que ja era d'esperar.
    Els poemes d'en Joan m'agraden molt.

    ResponElimina
  8. ei montse, què bé que ho expliques, de manera original i simpàtica, tal com ets tu.

    per mi també va ser una experiència més que inoblidable, és genial això de convertir en real el món virtual, doncs a la fi és el contacte proper el que ens omple i el que necessitem tots i totes.

    una abraçadeta nova

    fins aviat
    joan

    ResponElimina
  9. M'ha agradat molt la teva crònica d'aquell dia que segur va ser molt maco per a tu. Me'n alegro molt i me'n alegro de posar-te cara, Montse.
    Salutacions.

    PD: em guardo la definició de GPS... genial!!!

    ResponElimina
  10. FANS: gràcies!

    JP: Ole, tu! Molta crema antiarrugues, aquest és el secret... Petons!

    ALBA: molt malament! Al proper sortiràs tu, a recitar...apa! ;)

    SÍLVIA: me sembla que t'aniria gran,però servirà com a fetitxisme, al bolso ;)

    VICENT: no en vam trobar cap d'animal. Ni ocell que, enrabiat, se'ns cagués al cap! Abraçades!

    PORQUET: estan pensant a fer venir blocaires a fer tombs a la plaça com a homenatge a naltres! ;)

    GLÒ: Lo Joan és un solet, i escriu molt bé! Com de tota la vida..

    jOAN: què et diré que no sàpiguis? Que ets un gran tio, i que ens veiem aviat!

    DAVID: sóc real, per fi!

    ResponElimina
  11. Gracies a tu, i els teus amics, de una terra aspra,amb boira emprenyadora,feu que el nostre raconet sigui poétic,El meu respecte i admiració, Catireta. No et pensis que soc un trenca cors, tinc 81 anys i soc de Camarasa. Ara visc a Organyá, amic de l'Alexandra. (un altre angel sense ales) Gracies per haver pogut coneixer. Mols petons. Manel.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX